Adam Sandler es perd a l’espai a ‘El astronauta’

El de fer riure és un ofici increïblement difícil que sovint no obté el reconeixement que mereix, i entendre això no és incompatible amb acceptar una evidència sobre un dels actors còmics més famosos que existeixen: malgrat haver aconseguit el seu èxit comercial més gran rodant comèdies, les pel·lícules que més clar han deixat quin gran actor és Adam Sandler quan vol són les seves incursions en el cine més vocacionalment seriós. I, considerant que el personatge encarnat per Sandler a El astronauta té poc o res de còmic, i que l’ha interpretat a les ordres de qui al seu dia va dirigir la impecable minisèrie Chernobyl, Johan Renck, hi havia motius per esperar grans coses també de la nova pel·lícula, presentada ahir fora de concurs a la Berlinale. Com se sol dir, a més, equivocar-se és una cosa molt humana.

Basada en la novel·la El astronauta de Bohemia publicada per Jaroslav Kalfar el 2017, transcorre en un futur alternatiu en què la República Txeca lidera la carrera espacial. L’heroi del país és Jakub (Sandler), que des de fa sis mesos es manté sol a l’interior d’una aeronau a 6.000 milions de quilòmetres de la Terra, investigant un misteriós núvol de pols pròxim a Júpiter rere el qual es podria trobar la resposta als secrets de l’univers. Arribat el moment, Jakub comprèn que el matrimoni que va deixar enrere a l’emprendre la seva missió probablement ja s’haurà trencat quan torni a la Terra, i a partir de llavors troba consol en la misteriosa criatura aràcnida que un dia apareix a l’interior del vehicle.

El cine ambientat a l’espai exterior està ple de criatures monstruoses, però, que se sàpiga, la que coprotagonitza El astronauta no només és la primera aranya pop del grup sinó, més important, la primera que funciona a tall de projecció de la soledat i l’angoixa existencial del personatge titular. I aquest matís possiblement representa l’única mostra d’originalitat d’una pel·lícula que pren préstecs descarats de ficcions cinematogràfiques infinitament més aconseguides sobre homes perduts en l’espai com Solaris (1972), Moon (2009), Interestellar (2014) y Ad Astra (2019), i que mentrestant omple el metratge tant de vergonyant galimaties pseudocientífic com d’al·lusions a una multitud d’assumptes –quins sacrificis estem disposats a fer i quins no al formar una parella, els traumes que els nostres pares ens causen i que marquen la nostra pròpia paternitat, el jou soviètic sobre Txecoslovàquia, el sentit de l’Univers– que, òbviament, els seus 108 minuts de metratge no tenen temps de desenvolupar com haurien merescut. Però, més enllà de tot això, el gran problema d’El astronauta queda perfectament plasmat en el gest indolent i moix que Sandler manté durant el seu transcurs i que, més que la melancolia del seu personatge, reflecteix la sensació d’avorriment que la pel·lícula construïda al seu voltant genera en l’espectador.

La competició del dia

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Potser per assegurar-se que res desviés l’atenció de la presència de Sandler al festival, els seus responsables van decidir que avui era el dia perfecte per programar juntes les que sens dubte són les dues pel·lícules més oblidables i lamentables entre les aspirants a l’Os d’Or presentades de moment. Black Tea del cineasta malià Abderrahmane Sissako, va viatjant entre la Xina, la Costa d’Ivori i Cap Verd per parlar entre murmuris de no se sap molt bé què –els mecanismes de l’atracció, les propietats aromàtiques del te, l’assimilació cultural, el preu de les maletes–, i mentrestant exigeix nivells semblants de cursileria, amanerament i desesperació per assemblar-se a In the Mood For Love (2000).

I Gloria! la primera pel·lícula d’una cantant pop italiana anomenada Margherita Vicario, viatja fins a una institució per a noies òrfenes a la Venècia de fa dos segles a fi de reivindicar la solidaritat entre dones i el poder alliberador de la música, i per a això exhibeix un nivell de sofisticació narrativa perfectament acceptable en, per exemple, un telefilm de Disney Channel, però no tant en una pel·lícula que aspira a premi en un dels festivals més prestigiosos del món.