Manolo García i Quimi Portet: «El Último de la Fila és tornar a casa; estàvem bojos per la música i això ens continua unint»

Quimi Portet: Va ser molt agradable. Primer, veure’ns junts, amb tota la banda, tocant aquells temes, et toca emocionalment d’una manera profunda. I després, perquè és important per a la gent i ho vam notar des del primer tema.

Un any després que anunciessin la reunió, havent assajat aquests últims mesos, havent conviscut amb els músics i després d’un primer concert, ¿se senten El Último de la Fila?

Manolo García: Totalment. Riem igual. Les mateixes bromes, bé, més selectes, perquè per a alguna cosa ja tenim una experiència [riu]. Crec que sí, i no només Quimi i jo, sinó tota la banda. Això és família, hi ha una complicitat absoluta. És tornar a casa, una casa que vas fer amb molt bona fe, de manera una mica inconscient i amb moltes ganes. Estàvem bojos per la música i això ens continua unint a tots. Sobre l’escenari som com nens.

El repertori de Fuengirola corre per les xarxes, cosa que resta l’element sorpresa que hi havia abans en els concerts. ¿Hi pot haver canvis de ‘setlist’?

M. G.: Són pocs concerts i està molt mesurat tot. Hem intentat tocar el que creiem que farà feliç la gent. Perquè, en la vida, amb els anys veus que els bons moments no són tan fàcils d’aconseguir, i és una sort que nosaltres tinguem aquestes bones cartes, que perviuen, per fer feliç la gent sent-ho també nosaltres. No és tan fàcil amb el bombardeig de desastres que vivim.

Q. P.: Aquestes cançons van ser gravades per gent que tenia 30 anys i ara hem de recuperar part d’aquella inconsciència i urgència de la joventut.

El seu segon àlbum, ‘Enemigos de lo ajeno’ (1986), compleix ara 40 anys i és el més citat en el repertori. ¿El seu millor disc?

Q. P.: Per a mi, és aquest i ‘Astronomía razonable’ (1993).

M. G.: Si em permets, Quimi, ‘Como la cabeza al sombrero’ (1988) també té coses. Però ‘Enemigos de lo ajeno’ té una intensitat que és una mica producte de la precària situació nostra. Havíem fracassat, no teníem músics...

Q. P.: Jo tocava el baix perquè no hi havia baixista. Posàvem la vida a aquelles 16 pistes de cada cançó.

M. G.: No teníem diners, ningú confiava en nosaltres. Qui hi va començar a confiar va ser Àngel Casas, que ja ens va donar corda amb Los Burros. Però tot era molt difícil. Érem un grup una miqueta rar, i en directe, no diré violent, però...

Q. P.: Home, Manolo, una vegada vam calar foc a un plató de televisió.

En aquest àlbum hi ha un dels seus fetitxes, ‘Insurrección’.

M. G.: Estàvem acabant ‘Enemigos de lo ajeno’ i va resultar que el disc quedava curt. Feia falta una cançó més. El pressupost estava gastat, només ens quedaven dues hores d’estudi i jo vaig recordar un ‘riff’ de puta mare que Quimi havia tocat un dia que estàvem en un hostal a Múrcia. L’enginyer ens va dir: «A les dues en punt us faig fora, ¿eh?”. Quimi es va quedar gravant les pistes de guitarra, baix i caixa de ritmes, i jo em vaig tancar al vàter a escriure la lletra.

«‘¿Dónde estabas entonces cuando tanto te necesité?’».

M. G.: Ara ja ho puc dir. No es refereix a una noia, ni a un amic, sinó a les companyies, que explotaven els músics incauts amb contractes abusius. Va sortir això. «¿On éreu, cabrons?». Bé, això no ho posis: «On éreu, lletjos, dolents, avariciosos...» [riu]. Moltes vegades, les cançons que més agraden han sortit així, d’una manera intempestiva.

De les males experiències va sortir la seva decisió de crear el seu propi segell, Perro Records.

M. G.: Per tenir el control absolut de tot el disbarat nostre. Perquè això que t’imposin coses... «Us posarem un productor» o «les vostres lletres són molt rares, coneixem un poeta que...» No, no, vam crear Perro Records per fer les coses com ens donava la gana.

Es van conèixer en un concert en el qual van coincidir Los Rápidos (amb Manolo) i Kul de Mandril (amb Quimi), als Hostalets de Balenyà, el 1981.

M. G.: Des del camerino, que era la part posterior del camió, vaig veure Quimi amb la guitarra i pegant a un plat amb un martell. Jo trencava televisors en escena i m’interessava la ‘performance’. Vam parlar i li vaig dir que nosaltres ja teníem un disc. El vaig picar per allí. Després, vaig anar a veure Kul de Mandril al Boira i vaig veure un cartell seu amb uns simis amb escafandres, i em vaig dir: «Vaig bé, aquesta és la sintonia». Vam parlar, li vaig tornar a proposar entrar a Los Rápidos, em va dir que no, però al cap d’una setmana van trucar a la porta de casa meva i allí estava Quimi amb una maleta.

Q. P.: D’aquelles d’immigrants, lligada amb un cordill.

¿Per on van connectar, per l’humor, el surrealisme?

Q. P.: Primer, per la passió per la música popular. Després, ens agrada la llibertat, i estar junts ens fa més lliures. En solitari també hem explorat aquesta llibertat i ens ho mereixem també.

M. G.: L’humor ens va unir ràpidament. D’una manera intuïtiva vam saber que fer equip seria bo, que l’híbrid nostre donava per a una cosa curiosa i atractiva.

Q. P.: L’amistat es basa en l’humor, fins i tot les parelles. Amb Manolo, de vegades ens donen atacs de riure, i això que ja som persones d’edat provecta. Això i el plaer de la música popular: Devo, Pretenders, els Beatles, Led Zeppelin...

M. G.: I la música de la Barcelona dels 70: Ia-Batiste, Sisa, Pau Riba, el primer Zeleste.

¿Certa inclinació llibertària o àcrata, la resistència a l’autoritat, a les doctrines i ortodòxies?

M. G.: Penso que sí. Nosaltres ens vam criar en unes escoles on hi havia uns retrats i una disciplina gairebé militar. De sobte, veus que hi ha uns homes peluts que toquen i s’ho passen bé, i penses: «Això m’agrada més». És la Barcelona que vam viure. Hem tingut sort, la gent de la meva generació.

Els van proposar mobilitzar-se per conquerir les Amèriques i van dir que no, gràcies.

M. G.: Volien que la llimona donés més suc i nosaltres pensàvem que, si l’espremíem molt, potser s’acabaria. Vam tocar a Veneçuela, Mèxic i poc més. Un públic formidable, però vam decidir que anar a més potser era esclavitzar-nos massa. Volien que anéssim a deu o onze països a fer promoció i a tocar. «Guanyareu molts diners». Ja, però no tindrem vida. Calma, calma.

El 1992 se’ls va proposar participar en la cerimònia inaugural dels Jocs de Barcelona i ho van declinar.

Q. P.: Estàvem aturats, preparant ‘Astronomíaa razonable’, i no ens va venir de gust i vam dir que no. Tocar en un esdeveniment que no és musical, on és només un acompanyament... Potser ens vam equivocar, no ho sé. No va ser arrogància, simplement no ho vam veure adequat en aquell moment. Els Jocs van ser molt importants per a Barcelona, però no veig què podíem aportar nosaltres, que no som atletes, sinó músics.

Després de la gira de ‘La rebelión de los hombres rana’ (1995-1996) es van separar. ¿Que Quimi volgués fer cançons en català va ser un ingredient determinant?

Q. P.: No específicament. Jo volia fer les meves cosetes, que són en català, sí, però la qüestió és que eren coses meves i no hi podia implicar Manolo. Eren les meves pertorbacions i així he fet 11 discos. Vam estar 16 anys treballant duríssimament perquè El Último de la Fila funcionés, i no haver aprofitat això i fer del grup una gàbia, en mans de les discogràfiques, hauria sigut una cosa en la qual no ens veia, ni a Manolo ni a mi.

M. G.: Sabíem que el que, com a equip, podíem fer ja estava fet. Ara hem tornat i podem fer potser dues cançons noves, o tres, perquè som lliures, estem contents i som músics.

La gira acaba el 9 de juliol a València. ¿I després? ¿N’hi haurà més?

Q. P.: És una possibilitat. Pot ser que sí, o que no, com sempre. Com diu Manolo...

M. G.: Ja creuarem aquell pont quan hi arribem [riu].

Notícies relacionades

Manolo García i Quimi Portet: la química atòmica de rock-and-roll, poesia i desvari de la qual va néixer El Último de la Fila

Jàssera, l’única llibreria de Barcelona dedicada al teatre

Tot i que sigui tocar la seva esfera personal, aquesta vegada és pertinent preguntar a Manolo per aquella jove guitarrista, anomenada Sara García, que s’ha afegit als concerts d’aquesta gira i que, com s’està dient profusament, resulta ser la seva filla.

M. G.: Ah, sí, però hi ha un altre component en el grup que es diu Juan Carlos García [riu]. No hi tinc res a dir. Soc músic, toco... I com que no miro les xarxes, no tinc internet, i fa temps que vaig agafar el costum de no veure res, ni la tele... ¿Diuen això? Jo què sé, jo no he dit res.