Antònia Font evidencia que això no es pot acabar aquí

Ja per obrir van tirar els mallorquins un tema que no van tocar en cap d’aquells macroconcerts, Cançó de llum. Missatge de melancolia amb el qual es presentaven com uns romàntics no exempts de mala baba. "Està bé, ho deixam, queda enrere l’any 2016 / però m’ha costat molt acceptar / que només volguessis sexe", va cantar Pau Debon com a càndid èsser de llum, enredat en sanefes electròniques de joguina.

Allà hi havia la veu, dolça i natural, d’un cantant que ho és perquè està a Antònia Font i per res més, sempre donant una capa més de ressonància a les cançons. Començant per les del bonic i sobri àlbum de tornada, Un minut estroboscòpica: també la titular i Oh la la (arribarien a sonar fins a cinc). Pantalla de vídeo al Palau, combinant cubs de Rubik i paisatges lunars, efectes òptics i horitzons de road movie passats per l’ LSD, i Debon, amb una samarreta que mostrava una ulleres 3D. El cançoner, creixent amb Love song, Darrera una revista i l’aventura eroticoaèria de Armando Rampas. I la primerenca lloa (2004) a l’IA perceptible a Robot ("més intel·ligent que sa gent i de molt").

Palmells rituals

Antònia Font ens va recordar per què dues dècades enrere va fer implosionar el pop en català com a grup insular i marcià, avesat a la festa major i portador de filigranes melòdiques, amb un rar i commovedor fons poètic. D’aquells temps van sortir propulsats Dins d’aquest iglú, amb Debon llepant-se les ferides, i el cant a la fraternitat de Vos estim a tots igual. Dos entre tantes memorables composicions de Joan Miquel Oliver, com Tots es motors (amb el picar de mans ritual del públic) o dues més de les noves, Amants perfectes i Venc amb tu.

I el material del seu disc més excèntric, Vostè és aquí (2013), més representat de l’habitual, amb vuit de les seves 40 nanocançons. Oliver, donant un cop de puny sobre la taula com a autor en la seva exhibició d’inventiva: de l’esquerpa Sol de taronges a un Debon cantant a cappella Cartes de Ramiro, i d’allà a les miniatures de Ballarines de ballet i Neutrins. Una altra raresa: Es far de ses salines, rutilant amb els seus perfils màgics.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Però si bé Antònia Font ha posat sovint a prova els límits de la cançó pop i en la seva ànima nia l’experimentació, aquesta vegada va impactar el seu poder de comunicació. Explosiva hora sencera de bisos en què vam veure Debon cantant Clint Eastwood des del segon pis, i posant a ballar el públic el vals de Vitamina sol i compartint a la platea una Alegria a tot pulmó abans d’atacar el hit de hits, Wa yeah.

Més: la immersió en els "blaus marins" de Batiscaf katiuscas, el "sol de s’hora baixa" d’Alegria i l’idil·li perfecte de Calgary 88. I el comiat de Viure sense tu, amb els seus versos aplicables a la relació del grup amb l’audiència, molt crescuda, redoblada després d’aquests dos anys, i davant la qual costa imaginar que aquesta tornada acabi aquí.