Un ‘Rinaldo’ cinc estrelles al Palau

A mb Rinaldo, HWV 7a, de Händel, es va inaugurar una nova entrega de Palau Òpera, del Palau de la Música Catalana, amb una lectura delicada i intensa del conjunt francès Les Accents, que dirigeix el concertino Thibault Noally, un virtuós que es va imposar ja des de la Simfonia; l’orquestra, d’una vintena de brillants efectius, va ser creada el juliol del 2014 i, malgrat la seva joventut, va demostrar maduresa i una gran acció de conjunt; va ser impressionant, per exemple, en el preludi del rapte d’Almirena, en la batalla final o en les àries de sortida d’Argante i Armida.

Oferta en versió de concert i amb mínims talls, els intèrprets no van renunciar a una subtil recreació escènica amb l’objectiu de fer més comprensible l’obra que va comptar amb sobretítols. En aquesta ocasió el contratenor Carlo Vistoli, un dels molts fills pròdigs de William Christie i el seu Jardin des Voix, va interpretar l’heroi Rinaldo brindant un retrat superb, poderós, sobrat de mitjans, d’àmplia tessitura, projecció i gran capacitat dramàtica; la seva ària Cara sposa va semblar esculpida en vellut, igual com la impressionant Venti, turbini, que va passar pel Palau com un huracà de virtuosisme.

Com la malvada Armida, la fetillera (i també en el breu paper d’una Sirena), va tornar a sobresortir a l’escenari modernista la soprano Emöke Barath, una de les cantants especialitzades en aquest repertori que més alegries està brindant als amants del gènere. Ella ho té tot, un timbre lluminós, una gran facilitat per a les agilitats, còmode control del fiato i una considerable expressivitat. Com Almirena –i en un parell de rols menors–, la fantàstica soprano Chiara Skérath es va mostrar sempre segura i, sobretot, expressiva, donant molt bé la rèplica en totes i cada una de les seves intervencions.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

També va conquerir el públic la mezzo Lucile Richardot en el paper del noble Goffredo, amb una admirable projecció i una dicció clara i transparent. La contralt Anthéa Pichanick, com Eustazio, el germà de Goffredo, va lluir un timbre atractiu i gran facilitat per ornamentar, tot i que sense greus extrems gaire sòlids. El rei musulmà Argante va ser defensat pel baríton Victor Sicard amb una veu encara per assentar-se, bé en la coloratura, però tibant en l’agut.

Un gran triomf que torna a situar aquest cicle del Palau en un dels centres neuràlgics de la lírica barcelonina.