Els somnis moren camí d’Europa

Pel·lícula a pel·lícula, Matteo Garrone reitera el seu talent a l’hora de retratar mons violents en els quals somnis i esperances semblen condemnats a morir aixafats però, en qualsevol cas, Jo, Capitán possiblement sigui la més potent de la seva carrera des de la qual el va donar a conèixer internacionalment, Gomorra (2008). En ella, l’italià aborda l’assumpte de la migració il·legal a través de l’odissea que un adolescent senegalès protagonitza junt amb el seu cosí des del seu Dakar natal fins a Trípoli i d’allà a un barco embotit de gent desesperada; en el seu periple, a més de creuar-se amb terres encatifats de cadàvers, s’enfronta als abusos i tortures d’estadafores, mafiosos i oficials corruptes, i tot i així manté un estoïcisme i un idealisme commovedors.

Notícies relacionades

Jordi Clos: mig segle divulgant els secrets de l’antic Egipte

Pop agredolç i esplendor exòtica

Realisme màgic

Malgrat que porta a terme un parell d’incursions una mica forçades al terreny del realisme màgic, en general Jo Capitán prescindeix de l’afany estilista que l’italià va exhibir en títols com Reality (2012) i El conte dels contes (2015). En l’aspecte formal i en el narratiu, és la seva pel·lícula més clàssica, i la que de forma més disciplinada es manté al servei de la història que explica. I mentrestant, mentre esquiva tant la temptació de proposar respostes fàcils a un problema extremadament complex com la de buscar la llàgrima de l’espectador convertint el seu protagonista en una mera víctima, compon una epopeia tràgica i aterridora però sovint també majestuosa.