Present i avenir de David Uclés

Era, això saltava a la vista, algú especial, s’havia passat anys vivint per aquests mons. Havia escrit el llibre que ja el ressaltava en la història present de la literatura. La península de les casas vacías, aquell llibre, el va fer més gran, però encara era un nen que esperava de la vida l’alegria que s’estava mereixent.

Aquella entrevista que li vaig fer llavors em va produir una gran alegria, com si li redescobrís al periodista una figura que en un altre temps hagués sigut, poso per cas, Manuel Rivas. El gran escriptor gallec es va apropar a la literatura com a poeta, com narrador, quan encara era un principiant que escrivia per a El País en aquells primers anys del diari i que un dia va patir una relliscada induïda: un redactor en cap li va dir que donés per acabat un acte sindical que es produïa a Santiago de Compostel·la. Ell va fer cas al superior i les conseqüències van ser dolentíssimes: la votació va donar un altre resultat que el que va acceptar el diari.

Llavors el director d’El País, Juan Luis Cebrián, va cridar l’atenció al noi, però finalment el periodista veterà va advertir que la culpa de tot no va ser, ni de bon tros, del jove gallec. En aquella ocasió vaig veure Rivas entrar i sortir de la redacció, lliure de qualsevol culpa, ple de futur. Seria després un dels millors escriptors d’aquest país. A Uclés li va arribar la fama, i la seva alegria, quan ja estava cansat d’anar trucant a les portes de les editorials, m’imagino que també a les d’aquelles editorials que ara es mosseguen les ungles per tenir-lo.

El cert és que ara Uclés és, com aquell Rivas dels seus primers anys, un poeta que ha explicat primer la vida del món que el va veure néixer, a Andalusia, que va viatjar cantant i ballant amb aquell llibre a la mà, i que ara és part gran de la literatura d’aquest país i, a més, un escriptor en marxa, que acaba de guanyar un premi (La ciudad de las luces muertas) que ret homenatge a grans de la literatura escrita a Catalunya i que rep, per on va, l’admiració que mereixen la seva prosa, la seva música i la ingenuïtat, entelada oscada ara, que el va portar pels camins del món i per les bústies de les editorials que li van dir que no.

Ara, a Tenerife, s’ha exposat al que és part inevitable del món dels literats amb èxit: la universitat, els centres culturals, el carrer, l’exposició que espera l’èxit, l’han tingut enlaire, ha omplert els centres culturals, els diaris, les emissores. En els meus anys de periodista en aquesta illa, que és la meva, mai vaig veure una expectació així esperant un escriptor i no tan sols per tocar-lo sinó també… per llegir-ho.

Uclés, aquell noi que fa dos anys ens explicava als periodistes d’on venia i què volia continuar fent, el noi ingenu que tenia el futur escrit però encara no dit, té al seu darrere una història, que naturalment inclou fets i declaracions que de vegades l’han desconcertat i que ara sembla que han amainat.

Notícies relacionades

La sort de Kant

Les desigualtats de la regla

Els periodistes ja li preguntem menys sobre aquell incident que el va portar a una controvèrsia entre els seus col·legues perquè a ell no li va semblar oportú anar a Sevilla a una activitat que, entre d’altres, tenia a José María Aznar com a contertulià. Ara ja no li pregunten per això, potser perquè ja se n’han adonat els que el busquen per entrevistar-lo o per aclamar-lo que és tan sols un escriptor que, d’altra banda, fa el que li ve de gust amb allò que escriu, amb el que pensa o amb el que canta.

El seu futur ja és més gran que el seu passat. I per allà va, com ha anat per Tenerife, mostrant ara aquesta delícia literària que és La ciudad de las luces muertas i recordant a la seva manera que una vegada va ser el músic de carrer que esperava de la vida tan sols l’empara de ser llegit, de ser escoltat… o de ser respectat com l’artista que és.