Rumba catalana: però, ¿què valora la Unesco?

La primera, que ja va advertir el Ministeri de Cultura a la Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana, és que les coses serien més fàcils si, per començar, França, també anés per feina. Era la intenció, però a París no parlen de ‘rumba catalana’, sinó de ‘rumba gitana’. Una denominació que la Plataforma rebutja perquè, al·lega amb lògica, introdueix una bolla ètnica indesitjable i poc o gens inclusiva.

Després, flota certa confusió sobre la naturalesa mateixa de la rumba catalana, la definició de la qual no pot dependre únicament de les observacions, molt viscudes i genuïnes, dels músics que la practiquen i que són part en el debat. A hores d’ara, encara hi ha un dèficit de documentació acadèmica i d’estudis musicològics. Fins i tot al món rumber hi ha discrepàncies que poden cridar l’atenció als profans: així, ¿’el Pescaílla’ no és rumba catalana? ¿Potser no ho és tècnicament, però forma part d’aquesta història? Sigui com sigui, això s’ha d’explicar bé. ¿I els Gipsy Kings, ambaixadors principals del gènere? ¿I a Ojos de Brujo, Joan Garriga i Estopa, se’ls ha de deixar fora o entendre que són branques del mateix arbre genealògic? Seria estrany que un entorn mestís per naturalesa es posés ara purista (i que empetitís el seu perímetre).

Notícies relacionades

El ventilador, el truc de màgia de la rumba catalana

La candidatura de la rumba catalana a la Unesco, en perill després de topar amb el Ministeri de Cultura

Però la rumba catalana compleix el primer requisit de «proporcionar a una comunitat un sentiment d’identitat i de continuïtat». I, molt important, és viva, com em remarca Jordi Tresserras, president del comitè espanyol de l’Icomos, organisme associat a la Unesco. I no només es filtra en expressions musicals modernes, sinó que «vas a la plaça del Rastre, de Tortosa, i hi veus els joves tocant-la», afegeix. «I portant-la a casaments i a funerals». Aquest substrat popular, allò que fa que la rumba es treni amb la vida quotidiana, és el que la Unesco posa en primer pla.

Tot això, la Plataforma ho haurà de manejar amb guant de seda i amb tota la vocació explicativa i pedagògica, i la càrrega tant emocional com acadèmica, en el dossier que prepara per a la tardor. Que, potser, convencerà qui ha de convèncer, més encara si els ‘tempos’ polítics l’ajuden.