Andrés Calamaro: «Visc sense luxes, en tinc prou de no matinar per treballar 8 hores i torno a casa amb transport públic»

Diu Andrés Calamaro que no està buscant res en particular «fora de cantar bé avui»: «Tinc història, sí, però no practico la nostàlgia. En aquest sentit, si estic buscant alguna cosa, estaria buscant la música pròxima. No obstant, ara estic de gira i em costa enfocar-me en altres coses més concretes, tot i que sí que puc dir que hi ha més discos per fer», apunta. L’argentí està embrancat en un ‘tour’ que el portarà a l’Starlite Festival la setmana que ve (29 de juliol).

¿Què creu que esperen els seus seguidors d’aquests concerts?

Suposo que esperen sentir algunes de les seves cançons preferides d’aquest repertori. Potser el factor sorpresa sigui escoltar una cançó dins una altra. Les expectatives, ja siguin moltes o molt poques, són com són, ens devem al públic que paga una entrada i a la nostra pròpia consciència ètica.

Va començar la gira al maig, i sobre les gires, ha dit que no n’espera cap plaer, que més aviat són un compromís. Els compromisos de vegades costen. ¿Li passa a vostè?

Plaer i compromís en una sola frase sona a la consagració d’aquest ofici. Soc músic fa molts anys, accedir a gires dures és un privilegi a més d’un compromís.

Està immers en un projecte de pòdcast que porta per títol ‘Ni chivatos ni membrillos’, un pòdcast que defineix com un «pati cultural ambiciós». Ha comentat que el títol és «codi de rockers i marginals, bandits i lliurepensadors». ¿Què és per a vostè un lliurepensador? Un racionalista, un dogmàtic invers.

Ha reflexionat en alguna entrevista sobre com les crítiques han sigut reemplaçades per les cancel·lacions. ¿Creu que estem en una societat que cancel·la amb massa facilitat? ¿No ha sigut així sempre?

No sé si sempre ha sigut així, ja veurem quan instal·lin camps de concentració per a cancel·lats. Aquestes campanyes d’indiferència agressiva combinen interessants dosis d’ingenuïtat i cinisme.

¿Què és el que més està disfrutant del format pòdcast? Ha dit en alguna entrevista que abans de començar aquest projecte, no n’havia escoltat cap. ¿Ho fa ara?

Continuo sense escoltar-ne. Crec que hi ha més pòdcasts que persones.

Al preguntar-li si ha plorat per Maradona, ha respost que no sap plorar. ¿Com es descarrega, llavors, de determinades emocions, a més de la música?

Les emocions s’han de temperar, està bé emocionar-se amb el cine però no és una cosa per anar exhibint. Tampoc bolco les meves emocions en la música, no és una cosa indispensable. No soc de la mena d’homes que ploren. Ho prefereixo així.

En una altra entrevista recent ha dit que «Espanya destracta els seus artistes amb indiferència i impostos». ¿Així és com s’ha sentit aquests anys? ¿Creu que la situació canviarà en algun moment?

És la frase final del llibre de Manuel Chaves Nogales, el de Martínez, el ballarí que emigra a Rússia tot just abans de la revolució bolxevic. No és personal, ningú em va prometre res i soc agraït amb Espanya. Tampoc ha de ser la meva experiència personal per ser veritat.

Entre els artistes emergents que li agraden especialment, ha destacat l’argentí Dillom. ¿Per què? A més de per allò de compatriota...

No soc un estudiós de la música emergent ni un oient contemporani. No em sembla del tot possible escoltar molta música mentre estem manipulant la nostra pròpia i això és gairebé sempre. Com a oient soc cosmopolita, escolto cantors de Jerez i de Ponce, Puerto Rico.

¿Algun artista espanyol emergent que l’inspiri o amb qui li agradaria col·laborar? Com ja va fer en el seu moment amb C Tangana...

Crec que prefereixo artistes submergits que emergents. Quan no estem de gira, estic bastant obert a col·laborar amb altres intèrprets si em truquen. En general celebro la música dels meus companys de professió, no vull anar assenyalant el que no m’ha agradat, tampoc escolto música si no m’agrada.

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

«El rock no s’ha aburgesat, però jo sí». Aquestes declaracions les feia el març passat. ¿En quin sentit pensa que s’ha aburgesat? ¿Creu que és una cosa que ens passa a tots amb els anys?

És una broma per treure-li importància al tòpic de l’estatus corporatiu del món de l’espectacle. Soc un músic sud-americà, no provinc de la burgesia ni de la classe obrera. Visc sense cap mena de luxes, no tinc cotxe ni rellotges, no m’interessa viatjar ni anar-me’n de vacances. En tinc prou de no matinar per treballar vuit hores i torno a casa amb el transport públic, és el meu principal privilegi. És gairebé impossible que un músic arribi a vell amb fortuna. Ja voldria jo.