El Cruïlla mostra els extrems del rock amb alt-J i Cala Vento

Sobre el paper, alt-J podria exercir de perfecte grup antifestivaler: trio de presència hieràtica, distanciament clínic, cançons riques en girs imprevisibles, textos rocambolescos i menyspreu a la dictadura del bombo a negres. Però les seves simpàtiques històries d’assassins de nens, actes de canibalisme i parelles massacrades per la malaltia van retenir la multitud al Fòrum produint un inquietant efecte, com ‘easy listening’ sinistre, amb aquestes tornades enganyosament serenes, violentades per greus gruixos i ‘crescendos’ electrònics.

Cantant engabiada

Temes del seu últim àlbum, ‘The dream’, que el grup ja va mostrar al novembre al Sant Jordi Club (i que bé podria titular-se ‘The nightmare’), que aquesta banda de Leeds de nom jeroglífic (alt-J és la drecera per a la lletra delta als teclats Apple) va desplegar amb precisa cirurgia, com científics d’un art-rock sibil·lí i pervers. Encarant el clímax de la sessió, van despuntar els números més aparatosos: l’èpica coral de ‘The gospel of John Hurt’ i aquest himne a la impotència anomenat ‘Philadelphia’, amb la seva cantant d’òpera engabiada.

Davant la molt pensada exhibició de raresa d’alt-J, el cançoner desbocat amb refrescant naturalitat, afí al lema de menys és més, practicat per Cala Vento, també davant una nombrosa audiència. Guitarra elèctrica i bateria com a senzills i hiperexpressius aliments d’un vandalisme rock en un amable acostament amb la tonada pop. I donant presència escènica al discurs ideològic del seu nou àlbum, ‘Casa linda’: a mesura que la seva actuació avançava, a la seva esquena s’anava construint una caseta de fusta en acusatòria al·lusió a les dificultats de la ciutadania, la jove en particular, per accedir a la vivenda.

Energia «bastant propera, com a casa», van celebrar i van subministrar Joan Delgado i Aleix Turon, un tàndem que, ben acompanyat en els seus discos de figures com Eric Fuentes i Santi García, practica una forma de rock que està als antípodes d’alt-J: aspecte senzill per a dinàmiques sonores escarmentades, que al Fòrum tant podien sonar una mica ‘grungie’ (‘Un buen año’) o escorar-se cap a un musculat funk-rock (l’enutjada-eufòrica ‘Todo’). Familiaritzats amb el Cruïlla (en la seva tercera visita), van alliberar tensions a cop d’‘Isabelle Cantó’, ‘Gente como tú’ o l’assalt bilingüe català-eusquera de ‘Passar pantalla’, que, en conseqüència, van rubricar amb un «moltes gràcies, ‘eskerrik asko’».

Notícies relacionades

‘L’heure espagnole’, regal de fi de curs

Àlex Rigola estrenarà la temporada del Teatre Lliure amb ‘El Mestre i Margarita’