El Cruïlla mostra els extrems del rock amb alt-J i Cala Vento

Sobre el paper, alt-J podria exercir de perfecte grup antifestivaler: trio de presència hieràtica, distanciament clínic, cançons riques en girs imprevisibles, textos rocambolescos i menyspreu a la dictadura del bombo a negres. Però les seves simpàtiques històries d’assassins de nens, actes de canibalisme i parelles massacrades per la malaltia van retenir la multitud al Fòrum produint un inquietant efecte, com ‘easy listening’ sinistre, amb aquestes tornades enganyosament serenes, violentades per greus gruixos i ‘crescendos’ electrònics.

Cantant engabiada

Temes del seu últim àlbum, ‘The dream’, que el grup ja va mostrar al novembre al Sant Jordi Club (i que bé podria titular-se ‘The nightmare’), que aquesta banda de Leeds de nom jeroglífic (alt-J és la drecera per a la lletra delta als teclats Apple) va desplegar amb precisa cirurgia, com científics d’un art-rock sibil·lí i pervers. Encarant el clímax de la sessió, van despuntar els números més aparatosos: l’èpica coral de ‘The gospel of John Hurt’ i aquest himne a la impotència anomenat ‘Philadelphia’, amb la seva cantant d’òpera engabiada.

Davant la molt pensada exhibició de raresa d’alt-J, el cançoner desbocat amb refrescant naturalitat, afí al lema de menys és més, practicat per Cala Vento, també davant una nombrosa audiència. Guitarra elèctrica i bateria com a senzills i hiperexpressius aliments d’un vandalisme rock en un amable acostament amb la tonada pop. I donant presència escènica al discurs ideològic del seu nou àlbum, ‘Casa linda’: a mesura que la seva actuació avançava, a la seva esquena s’anava construint una caseta de fusta en acusatòria al·lusió a les dificultats de la ciutadania, la jove en particular, per accedir a la vivenda.

Energia «bastant propera, com a casa», van celebrar i van subministrar Joan Delgado i Aleix Turon, un tàndem que, ben acompanyat en els seus discos de figures com Eric Fuentes i Santi García, practica una forma de rock que està als antípodes d’alt-J: aspecte senzill per a dinàmiques sonores escarmentades, que al Fòrum tant podien sonar una mica ‘grungie’ (‘Un buen año’) o escorar-se cap a un musculat funk-rock (l’enutjada-eufòrica ‘Todo’). Familiaritzats amb el Cruïlla (en la seva tercera visita), van alliberar tensions a cop d’‘Isabelle Cantó’, ‘Gente como tú’ o l’assalt bilingüe català-eusquera de ‘Passar pantalla’, que, en conseqüència, van rubricar amb un «moltes gràcies, ‘eskerrik asko’».

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable