La mida de l’estupor

A aquesta hora del matí a Espanya, tan aviat aquí i tan tard a Ucraïna, Héctor Abad Faciolince, escriptor colombià que al capvespre d’aquest últim dimarts va estara punt de ser assassinat a Kramatorsk, Ucraïna, envia una fotografia per WhatsApp i aquesta breu llegenda: «Passant a peu la frontera. Tot bé».

A la fotografia es veu una fila tranquil·la de persones que sembla esperar l’entrada per una porta que, en aquell moment, amb els antecedents que ja se saben, podria resultar la mateixa porta del paradís.

Si bé que el que en aquell instant reflecteix la càmera és el conjunt mut d’una multitud que fuig, envoltada de parets que semblen filats civils, es pot sentir en la llunyania l’eco de les notícies, despietades, obligades per si mateixes a ser part de la crònica de l’estupor.

Héctor Abad és allà, amb el seu company Sergio Jaramillo, el seu paisà, tornant cap a una terra sense bombes, a punt de creuar la frontera que el porti a territori sense guerra, ja que fins fa una estona, o fins i tot ara mateix, han estat travessant, ells, la seva amiga Catalina Gómez Ángel, periodista, l’escriptora ucraïnesa Victòria Amelina, que està molt greu, el perill més gran de la seva vida, l’instant que sona quan fins i tot l’aire porta la notícia de la mort.

És un grup concret de persones, a banda de les que hem citat, les que hi ha en aquesta fila informe de caminants cap a la frontera. Són gent sense nom: fugen. Com els fugits de la Guerra Civil espanyola, o els que anaven als camps de concentració, capcots, els que sabien que els fusells, els mosquetons, no eren allà perquè sí sinó per matar-los, aquests que se’n van d’Ucraïna, com l’Héctor, com els seus amics, ja han sentit el terrabastall de mort i fum i són aquí, retratats amb la primera llum del dia, i ara formen part ara d’aquest WhatsApp que és una notícia amistosa per qui li ha preguntat a la matinada espanyola: «Héctor, ¿com estàs?».

En la resposta, «passant a peu la frontera. Tot bé», hi ha segles d’història d’altres, que han traspassat llocs semblants, filats d’aire, buscant el lloc on la paraula refugi sigui un lloc concret en què almenys s’alleugi la memòria immediata, la por, el soroll que va seguir el cop sec, cruel, que fa unes hores va explicar la mida exacta de l’estupor. Parlant d’una altra cosa, la vida mateixa, aquest escriptor que ara ofereix aquest despatx de dues línies, al seu llibre sobre el cor d’un sacerdot colombià amic seu diu una cosa semblant des del títol: ‘Salvo mi corazón todo está bien’. El futur actua, deia Fernando Arrabal, amb cops de teatre. I aquí hi ha el passat tapiant de perill i de sang aquesta imatge del futur, la gent fugint de la guerra en la imatge que acaba de travessar l’aire per posar-se en una casa llunyana, on s’esperaven notícies de l’Héctor i els seus amics. Són a la frontera, marxant, «tot bé».

A les fotografies d’abans-d’ahir apareixien Héctor i el seu amic Sergio tacats per la xacra de la guerra, les seves conseqüències. En el cas d’aquest últim, un antic comissionat per a la pau, colombià com ell, acostumat com l’Héctor a la paraula guerra i a la notícia cruel de la metralla, se’l veia pendent d’una cama que havia resultat ferida per la metralla que va caure, era un obús, sobre el restaurant on acabaven d’asseure’s. En aquest cas, en el del Sergio, la seva cara baixava cap al dolor, que era fort com un greuge de batalla. L’Héctor apareixia de cos sencer, mirant a la càmera, la seva escarapel·la d’‘Aguanta Ucraïna’ adherida al seu sac, i tota la seva roba repuntada de pintes negres, com de sang. Però no era sang, sinó l’empremta de tots els resquills que s’afegien al desastre que denunciaven els seus ulls. Mai havia vist Héctor Abad Faciolince mostrant aquest estupor al rostre, com si veiés el passat més negre de la seva vida un altre cop.

Así quedaron @hectorabadf y Sergio Jaramillo luego de sobrevivir a un bombardeo en Ucrania. Impactante. pic.twitter.com/LkdddjHJWF

— José Manuel Acevedo (@JoseMAcevedo) 27 de junio de 2023

Victòria Amelina i ell, i el Sergio, havien estant rient sobre les anècdotes que sol haver-hi al final de la tarda, no hi ha cervesa de debò, s’ha de beure sense alcohol, per fi estem asseguts, riuen, i en el pic d’aquest riure va esclatar la bomba i va esclatar també l’evidència del futur que sembla ratllat, part d’una d’aquestes taques que combinen amb la cara d’Héctor Abad Faciolince. Si un deixa de mirar la seva roba, tan tacada, o el peu adolorit del seu company, i es fixa en els seus ulls, els ulls de l’escriptor que està mirant a la càmera, hi podria veure, en la seva dimensió exacta, incrèdula, la mida exacta de l’estupor.

És impossible, al final d’aquesta mirada que és com un vers escrit per un que fuig de la mort, no imaginar de sobte el que va passar en la vida d’aquest home, que era un noi llavors, quan va veure al carrer, ensangonat, mort, el seu pare, el doctor Héctor Gómez. Va ser a Medellín, Colòmbia, enmig d’aquella col·lecció ingent de tants estupors com assassinats, el 27 d’agost de 1987. Ell, un noi prim com apareix a la pel·lícula, ‘El olvido que seremos’, de Fernando Trueba, al seu propi llibre tan poètic, del mateix títol, és ara part viva de l’estupor d’una altra guerra a què ell ha anat amb altres per proclamar ‘Aguanta Ucraïna’.

La sintaxi de l’estupor

Fa setmanes, a la Fira del Llibre de Madrid, anotava circumstàncies de la vida d’altres i reia de les ocurrències que s’havien produït a la caseta de la llibreria Sin Tarima on havia estat firmant. Ja vestit com per dinar, aquell nen d’agost de 1987 era aquest home del 2023 que comptava les hores o els dies que faltaven per traslladar-se a Ucraïna a la recerca del que sempre va ser, abans d’aquell terrabastall que va trencar la seva adolescència, la seva passió humana d’escriptor: explicar la vida, repudiar la mort.

Prenia notes, sempre pren notes, de qualsevol cosa que sentís; amb el seu bolígraf de lletra minúscula, amb les seves ulleres de veure molt de prop, amb el seu cor fa temps reparat, potser amb la mateixa ‘guayabera’ amb què va viatjar a Ucraïna, s’havia de traslladar a l’epicentre del desastre i es va trobar, això va dir ara a la ràdio de Colòmbia, a la ràdio d’Espanya, parlant amb Carles Francino a la Ser, a tot arreu des d’on el van trucar.

L’atzar i la mort, junts, fent la seva feina minuciosa contra la vida de les persones, l’horrible acarnissament de l’Exèrcit rus caient a plom contra el riure pacífic dels que són a Ucraïna per proclamar la vida contra la mort. «Vam seure, no hi havia cervesa, vam riure, la bomba està pensada per fer mal».

Notícies relacionades

El festival d'estiu de la Costa Brava que tindrà com a escenaris l'Escala i les ruïnes d'Empúries

Savall reviu el Schuman líric

Tot va passar a càmera lenta, i de sobte, després del terrabastall, es va fixar en la Victòria, la seva amiga, recta, a la seva cadira, neta, que no responia... D’ella es tindrien després notícies molt greus, i el que quedava en la seva memòria, en la memòria de l’Héctor, en la cara que se li veu a les fotografies, és, com deia ell, «l’horror i l’horror».

Aquest matí, a la fila llarga de l’escapada, com si estigués una altra vegada titulant aquell llibre sobre el cor aliè, i sobre el seu, li ha escrit a un amic espanyol el telegrama que va adjuntar a la fila d’esperança i de drama dels que aconsegueixen anar-se’n: «Passant a peu la frontera. Tot bé». La sintaxi de l’estupor, el dit que cau sobre el teclat per alleujar la inquietud dels que, sent tan lluny de la fila dels fugits, estan caminant més enllà de la por i de la mort.