Depeche Mode imposa el seu ‘carpe diem’ en el Primavera Sound

La mort, fa poc més d’un any, d’Andy Fletcher va deixar Depeche Mode convertit en un duo, reforçat en directe per un teclista i un bateria, i reconstruint al cap i a la fi, i sense fissures, la catedralícia sonoritat d’un grup que es va obrir pas en els 80 encapçalant el primer synth-pop per evolucionar després cap a un corpulent rock electrònic. D’això últim n’hi va haver en abundància al Fòrum des de la fosca peça d’obertura, ‘My cosmos is mine’, proa de ‘Memento mori’, a què Dave Gahan va imprimir la seva veu més greu, camí d’un altre tema nou, ‘Wagging tongue’, amb cites a àngels de panteó funerari com els que il·lustren la portada de l’àlbum.

 

Mística i carnalitat

El blanc i negre va donar pas al color a partir del rescat de ‘Walking in my shoes’, amb Martin Gore canviant el teclat per la guitarra i aplicant-se en el seu preceptiu solo amb ‘slide’. Cançó de 1993, obrint la veda de les cites pretèrites, amb un text sobre una matèria avui tan actual com és l’empatia. I d’aquí a les cavil·lacions sobre la natura (i els espectres) de l’amor a ‘It’s no good’. I una incursió en el pop electrònic dels 80 de la seva primera etapa amb ‘Everything counts’.

Però ‘Memento mori’ és el disc més ben rebut de Depeche Mode en molts anys, i aquí va estar l’àlgid single, ‘Ghosts again’ (compost amb Richard Butler, cantant de Psychedelic Furs), guanyant-se un lloc en el repertori, just abans que Gahan s’esgargamellés entre les pulsacions sexuals d’‘I feel you’. Carnalitat i mística, sempre fonent-se en l’univers del grup: en una altra punta, ‘World in my eyes’, amb la imatge de l’enyorat Fletcher a les pantalles.  

Fites i cerimònia

Arriba un moment que els concerts de Depeche Mode acaben derivant cap a la cerimònia religiosa, amb capes de transcendència empaquetades en artefactes pop, i aquí van estar ‘Enjoy the silence’ i ‘Personal Jesus’, entrecreuades amb ‘Just can’t get enough’ i ‘Never let me down’, deixant una estela com a fites duradores, capaces de fer ballar fins i tot el públic més inquiet i atent als ‘flavours of the month’.

Depeche Mode va ser un dels grups que al seu dia va demostrar que les cançons fetes amb estris electrònics també podien emocionar. I aquí, Sparks van ensenyar que, a més, podien sorprendre, divertir i fer embogir. Seves van ser, de ben segur, algunes de les cançons que més celles van fer arquejar al Fòrum per la seva abundància d’atreviment melòdic i tonades amb girs poc canònics. El d’aquests cavallers septuagenaris, Russell i Ron Mael, és un cas insòlit de creativitat i enginy infatigables, com van il·lustrar en un rutilant concert en què van comptar amb una banda (dos guitarristes, baix i bateria).  

 

Sinistres però adorables

Lluny del ‘revival’ propi de l’artista d’edat provecta, Sparks, que mai han deixat de treure discos, van presumir de present: des del tema d’obertura, ‘So may we start?’ (del film musical ‘Annette’) a les cançons del seu espaterrant nou àlbum, ‘The girl is crying in her latte’, com la titular ‘Nothing is as good as they say it is’ o ‘We go dancing’, síntesi del doble fons sinistre i adorable. S’agraeix la seva ubicació en un escenari gran, digne d’uns ‘hits’ que mai van ser, com ‘Shopping mall of love’, i de, diguem-ho també, èxits de veritat, com ‘When do I get to sing ‘My way’’, ‘The number one song in heaven’ (amb Ron Mael, hieràtic teclista, marcant-se uns passos de ball sense immutar-se) o ‘This town ain’t big enough for both of us’.

I després no podien faltar en la jornada connexions notòries amb l’indie que va veure néixer el festival fa més de dues dècades. Menció per a The Delgados, apreciat combo de Glasgow que va deixar empremta en els 90 i que ha tornat a la vida amb formes esveltes (tot i que sense cançons noves per ara). Va ser un plaer retrobar-nos amb una noció pop acollidora, amb la veu d’Emma Pollock i la sensible arquitectura de guitarres (i flauta travessera), desplegada en un repertori que va recuperar enginys com ‘Accused of stealing’, ‘I fought the angels’ o ‘Thirteen gliding principles’, amb el seu abrupte trajecte coronant la sessió.

 

Categoria ‘indie’

Tot i que, en matèria de categoria ‘indie rock’, honors per a The Wedding Present, orgull de Leeds, grup que els últims anys ha continuat canviant de personal, sempre sota el lideratge de David Gedge. Va oferir dos concerts, el primer al minúscul escenari The Vision by Pull & Bear, que no era sinó un illot amb aforament per a cent persones (i bastantes més seguint el concert des de la vora), a cavall d’algunes de les seves recents ‘24 Songs’ i de rescats d’‘A million milers’ o ‘My favourite dress’ amb la seva imbatible barreja de múscul i melodia. Algunes coses no canvien mai, i per bé.

Notícies relacionades

Els desterrats dels festivals de Barcelona: «Marxem de casa perquè el soroll és inaguantable»

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes