Víctor Erice posa Cannes als seus peus amb ‘Cerrar los ojos’

Víctor Erice ha viatjat finalment al sud, aquell territori mític al qual no va poder arribar al seu dia perquè el seu segon llargmetratge, ‘El sur’ (1983), va quedar inconclús per problemes pressupostaris; ha incorporat al seu univers cinematogràfic ‘La muerte y la brújula’, el conte de Jorge Luis Borges que anava a adaptar per a la televisió abans que la tasca anés a parar a Carlos Saura; i ha fet realitat –almenys en part– la seva versió d’‘El embrujo de Shanghai’, aquell projecte que li va arrabassar de les mans a finals dels 90 el productor Andrés Vicente Gómez.

‘Cerrar los ojos’, que és el quart llargmetratge de la seva carrera i el primer que dirigeix en més de tres dècades, i la seva tornada al Festival de Cannes des que ‘El sol del membrillo’ (1992) li va proporcionar el premi del jurat, és per al director biscaí no només la seva obra més personal sinó una cosa semblant a un exorcisme, una manera de saldar comptes amb la seva pròpia carrera i, potser, quedar en pau amb si mateix.

Aquesta connexió extraordinàriament íntima que la pel·lícula manté amb el seu autor, i la claredat amb què la posa de manifest, fan que resulti particularment trista la decisió d’Erice de no viatjar al certamen per presentar-la. La va prendre partint de raons molt concretes i potser un dia les exposarà, però mentrestant resulta inevitable suposar que estan relacionades amb la manera que l’organització del certamen ha tingut d’estrenar mundialment la pel·lícula –incomprensiblement, no figura entre les aspirants a la Palma d’Or; la seva absència li ha impedit comprovar de primera mà les extàtiques reaccions que ha causat.

És aquesta dimensió autobiogràfica i metatextual el que en gran manera atorga el seu poder hipnòtic i captivador a una pel·lícula que, malgrat mantenir connexions íntimes amb les anteriors del seu director, en difereix en un aspecte crucial. Part del que va permetre a Erice ser reconegut com un dels més eloqüents poetes visuals després de l’estrena de les que continuen sent les seves dues obres mestres, ‘El espíritu de la colmena’ (1973) i ‘El sur’, és la precisió amb què va utilitzar el cel·luloide per explorar la seva fascinació per les qualitats pictòriques de la llum, el seu talent únic per a la composició dels plans, la seva capacitat per crear imatges que emanessin tactilitat i temperatura. ‘Cerrar los ojos’ no té aquestes qualitats.

La pel·lícula narra la història d’un cineasta (Manolo Solo) que temps enrere va deixar inacabada una pel·lícula a causa de la inexplicable desaparició del seu actor protagonista (José Coronado), i que com a conseqüència d’això va decidir retirar-se del cine –com gairebé va fer Erice– per traslladar-se a Andalusia –com, diem, no va poder fer Erice; dues dècades després, el misteri torna a cobrar força quan un programa de televisió s’interessa pel cas, i l’emissió del qual deriva en una investigació que no té res a veure amb una intriga detectivesca sobre el que va passar, com i per què.

I, mentre revifa records sobre el seu amic, es va enfrontant gradualment als seus propis. La seva tornada al passat, doncs, és un procés de reconciliació, com el que va portar a terme la nena d’‘El espíritu de la colmena’ mentre buscava el monstre de Frankenstein o el que va emprendre la protagonista ‘El sur’ en el seu afany per trobar el pare. Com de les seves pel·lícules prèvies, el laberint de la memòria és un dels temes essencials de ‘Cerrar los ojos’.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

L’altre, de manera molt més directa i aclaparadora que mai abans a l’obra de Erice, és el poder del cine. Els seus 170 minuts inclouen laments sobre el procés d’obsolescència que el medi està vivint, al·lusions visuals al cel·luloide, les sales i els projectors gegants, referències musicals a títols clàssics –la versió que Solo canta de ‘My Rifle, My Pony and Me’, la melodia més icònica de ‘Río Bravo’ (1959)–, i successius arguments en defensa de la capacitat que les ficcions projectades sobre una pantalla gran tenen per organitzar la realitat i mitigar el caos consubstancial d’aquesta; per fer-nos-ho entendre tot i congelar el temps. I tot això queda demostrat amb especial contundència en una escena final que per Erice, a més, és una bonica manera de tancar el cercle.

Si, a ‘El espíritu de la colmena’, la nena Ana manté els seus ulls totalment oberts al descobrir el monstre asseguda a la butaca del cine, ara aquesta imatge rep una rèplica sublim quan, devastat davant la pantalla, Coronado tanca els seus.