Elena Martín: «El desig sexual sempre troba maneres de manifestar-se»

El desig sexual és molt present en moltes pel·lícules, però és difícil recordar-ne una que, com ‘Creatura’, parli d’aquesta pulsió durant la infància.

Quan som nenes i nens se’ns inculca que el desig és una cosa incòmoda, fins i tot punible, i que per tant s’ha de reprimir. Es recorre a cohibir-lo com si fos una forma de protecció. I això genera sensacions internes molt estranyes, perquè el desig sexual és un impuls vital, i sempre troba maneres de manifestar-se. 

¿Quins reptes es va trobar a l’hora de traslladar aquest impuls a imatges?

Va resultar una cosa alhora fàcil i difícil. El principal desafiament, perquè és un tema molt delicat, va ser abordar-lo des d’un enfocament que no es percebés com a morbós o gratuïtament provocador, però també des de la naturalitat i la tendresa. D’altra banda, la falta de referents cinematogràfics ens va donar llibertat, perquè no hi havia regles a respectar. 

¿Quin procés de preparació va portar a terme al respecte?

Vam estar fent entrevistes a gent de tota mena, els vam preguntar sobre el seu despertar sexual, la seva relació amb la masturbació, els seus desitjos ocults... I ens en vam adonar no només que tothom té una relació molt complexa amb el sexe i el desig, sinó que la majoria dels nostres anhels i pors són molt similars. Que tots sentim coses semblants, a tots ens passa el mateix, però tot i així som incapaços de parlar-ne sense trobar-nos incòmodes.

I, com la pel·lícula demostra, és una incomoditat que transcendeix ideologies...

No vaig voler plantejar una situació de repressió en el si d’una família catòlica, perquè no era el tema que m’interessava. El tabú afecta fins i tot els pares que intenten ser comprensius, ser presents i ser progressistes. És difícil relacionar-se quan els fills creixen, en part per la por que les situacions es malinterpretin. És veritat que les coses estan canviant, que les persones de la meva generació que són pares i mares estan començant a plantejar-se preguntes i canviar l’enfocament. Però el tabú segueix.

¿Quines reaccions espera que provoqui ‘Creatura’? 

Hi haurà gent que es trobarà incòmoda, ho sé, però en tot cas confio que la pel·lícula sigui vista no com una provocació agressiva sinó com un estímul, que ajudi a obrir molts ulls. Si no continuéssim estant en un lloc des del qual parlar d’aquestes coses ens costa, probablement aquesta pel·lícula no tindria sentit. Tinc moltes ganes que s’estreni als cines, de participar en col·loquis sobre ella i tenir converses amb la gent.

Com ja va fer en la seva primera pel·lícula, ‘Júlia Ist’ (2017), a banda de la directora també és la protagonista de la pel·lícula. ¿Com va combatre el pudor a l’hora de posar-se davant la càmera?

He de confessar que soc molt poc púdica. La decisió d’actuar a la pel·lícula respon sobretot al meu desig d’encarnar un personatge que m’agrada molt; està malament que ho digui jo, que soc qui el va escriure, però és així. Potser la meva presència a les dues bandes de la càmera pugui suggerir connexions amb la meva pròpia vida, però no és una pel·lícula autobiogràfica. Utilitzar el meu propi cos em va semblar molt bonic.

Notícies relacionades

¿Missió impossible?

Sophie White, terror i malaltia mental

La irrupció de les directores en el cine espanyol ha servit per resoldre una anomalia i, alhora, per obrir la porta a històries que abans no s’explicaven. ¿Com se situa vostè en aquest procés? 

Per mi és important relativitzar-ho i no posar-se medalles. Òbviament és una tendència positiva, perquè suposa una renovació i un enriquiment artístic i industrial. Però, personalment, sento la necessitat d’anar molt més lluny, d’arriscar més i comprometre’s més. Això és només el principi.