Mor el periodista musical Carlos Tena, presentador de ‘Popgrama’

 Per ‘Popgrama’ van passar des de Jethro Tull i Queen fins a Rolling Stones, Ramones, Bob Marley i The Police, a més d’Alaska y los Pegamoides i El Gran Wyoming. No va coincidir en el temps amb el més ‘underground’ ‘La edad de oro’ de Paloma Chamorro, tan important per a la ‘movida’ madrilenya, però alguns dels oficiants d’aquell corrent ja van ser a ‘Popgrama’. No va tenir res a veure tampoc amb ‘Aplauso’, el programa-revista musical més ‘mainstream’ que es va emetre en anys similars, entre el 1978 i el 1983, que li feia ombra. Per això ‘Popgrama’, pot ser que sense pretendre-ho inicialment, va ser al final un espai de pura resistència contracultural. A més, ‘Aplauso’ es veia per la primera cadena de RTVE i ‘Popgrama’ a La 2.

Tena era expansiu, una mica histriònic en les seves aparicions. Va forjar un personatge televisiu i hi va ser gairebé sempre fidel. Era potser el més televisiu, com a ‘showman’, dels que van ser en aquell espai musical. Però els primers passos els va fer a la ràdio, a mitjans dels 60, amb un programa titulat ‘Hablando de discos’, dels quals es podia parlar llavors, és clar. Després, ja a Ràdio Nacional d’Espanya, va presentar ‘Para vosotros jóvenes’ i, en un gir en aparença dràstica, ‘Clásicos populares’, espai dedicat a la divulgació de la música clàssica des de paràmetres més o menys distesos, gens sever, que li venien com l’anell al dit al seu estil.

Notícies relacionades

El mestre i els seus bons alumnes

Un gegant del piano del segle XX

 Ja en els 80, i en la gran emissora musical per a moltes generacions, Ràdio 3, va escriure, va realitzar i va presentar ‘Discofrenia’. Alternant cadenes diferents, va idear o va presentar molts més espais de caire musical (‘Pop populares’, ‘Adivina quién mueve esta noche’) i el 2002 acabaria tenint un programa centrat en el seu propi personatge, ‘Con más Tena que gloria’, per a Onda Cero. No va abaixar el ritme tampoc en televisió, on va estar al capdavant de ‘Caja de ritmos’ i un altre clàssic, tot i que de breu recorregut, ‘A uan ba buluba balam bambú’, el tradicional espai amb entrevistes, videoclips, notícies i actuacions en directe amb un nom –no precisament el més fàcil de retenir per les audiències– que s’inspirava en el fraseig de Little Richard en el seu cèlebre ‘Tutti frutti’.

 Vestit amb camises, americanes, armilles i corbates no especialment discretes, Tena va destacar en el panorama caspós de la ràdio i la televisió dels últims anys del franquisme. No va ser mai un crític fi, però va ajudar la divulgació de la cultura pop i rock. La seva militància comunista no el va beneficiar, però tampoc la seva llibertat a l’hora de presentar nous valors de la música espanyola: l’actuació a ‘Caja de ritmos’ de les Vulpes, un quartet bilbaí i femení de punk-rock que va interpretar la cançó ‘Me gusta ser una zorra’ (versió del ‘I wanna be your dog’ dels Stoges amb lletra completament diferent) va suposar la cancel·lació immediata del programa. Va ser el 23 d’abril del 1983. Així estava el país. Tena va continuar fent les seves coses, però les Vulpes es van separar.