Viatge de malson a l’inframon

"Des que el meu germà va caure malalt d’epilèpsia amb set anys tota la meva infància i adolescència vaig tenir la sensació d’haver viscut amb la mort. Per a mi no és un tabú. Ell tenia tres crisis al dia i de petit jo el veia desplomar-se en cada una. Era com si morís i tornés a la vida cada vegada", recorda l’historietista francès David B., que va relatar aquesta experiència en el premiat Epiléptico. El ascenso del Gran Mal, obra amb la qual es va convertir l’any 1996 en un dels pioners a Europa del còmic autobiogràfic.

Ara el dibuixant ha creuat, artísticament i simbòlicament parlant, les portes del més enllà amb el malson El señor Búho y el País de los muertos (Salamandra Graphic). En aquest, acompanya amb el seu plomí de rotunda tinta negra, en un delirant viatge per un inframon inquietant i en contínua transformació, a la protagonista, una dona inspirada en qui va ser la seva parella durant deu anys i que va acabar morint de càncer sense veure’l acabat. "Pensàvem que es podria curar però la malaltia la va acabar atrapant", lamenta durant una visita a Barcelona.

"He pres els seus trets i el seu caràcter. Marie tenia una potent força vital i volia mostrar-ho dedicant-li el còmic. Però és ficció, no és autobiogràfic. Fa anys vaig fer una petita història que volia desenvolupar i, al llegir-la, ella em va dir que es reconeixia totalment en el personatge de Marie. Ara la protagonista és ella, amb les seves pors i la seva vitalitat", se sincera David B. (Nimes, 1959). "Ella tenia pànic als gossos; per això hi ha aquest porter que persegueix el personatge del còmic en el més enllà. És un gos de l’infern que olora els vius i els persegueix fins a matar-los", explica el també autor de Hâsib y la reina de las serpientes o Diario de Italia (totes dues a Impedimenta).

Aferrar-se a la vida

No obstant, malgrat "mirar a la mort als ulls" en el còmic, el dibuixant francès assegura que no la tem. "No hi penso, però sí que tinc por de la mort dels que m’envolten. Però se l’ha de mirar a la cara, tot i que la temis". "La meva companya tenia por de la vida –continua–. Això ho vaig traduir en una protagonista que té por de la seva pròpia ombra, de no estar a l’altura, si no és capaç de fer les coses. Però alhora és algú que té una gran gana per la vida i s’hi aferra. Per això el personatge busca com enfrontar-se a les seves pors, com Marie, que malgrat el càncer, continuava sent alegre i divertida, no volia dramatitzar. Va donar una lliçó de vida. Això em va impactar".

Així, la protagonista, encara viva, s’ha d’amagar mentre intenta passar desapercebuda entre els difunts i les coses (edificis, animals, objectes...), també mortes, espatllades, trencades..., que van arribant dia a dia a aquest inframon, "acumulant-se els uns sobre els altres i en transformació perpètua, on els carrers es mouen i canvien sense parar". Un lloc que l’autor francès, que recalca que no és creient, diu haver imaginat a la seva manera.

"Vaig llegir textos de santa Teresa d’Àvila en què deia que en una de les seves visions havia estat al més enllà i que s’assemblava una mica al nostre univers i on la gent intentava continuar fent com si fossin vius i intentant perpetuar una cosa que no té sentit. Venia a dir: ‘el més enllà fa pudor i no hi ha amor’. És una frase terrible. Ho imagino una mica així, com un món paral·lel amb un munt de gent que beu als bars i viu, però que en realitat és un món de falsedat i pretensions com el nostre, on els vius estan una mica morts i s’aferren a coses materials i els morts estan una mica vius. I allà Marie s’adona que no hi ha res, tot és silenci i tot són aparences. Està envoltada de gent però en realitat està sola. Això és un reflex del nostre món, on hi ha molta solitud".

Un psicopomp o guia d’ànimes

Però en el país dels morts, Marie troba amics. Un l’acompanya, com Virgili a Dant. És el senyor Mussol, "un psicopomp o guia d’ànimes, mig home mig animal, que li ensenya a portar aquesta vida secreta en el món dels morts, dissimulant que és viva, amb una sèrie d’astúcies per esquivar el porter, i l’encamina fins a la porta". Un personatge amb qui, admet, ell comparteix "ironia".

Notícies relacionades

Homenatges de la música i el teatre

Mayte Martín, cantant i compositora: "Em fa vergonya fer vídeos a les xarxes, jo no he de vendre un concert"

Entre les coses mortes que arriben a l’altre món també hi ha diaris en paper, obsolets l’endemà. A David B. el "preocupen les conseqüències de les coses tan greus que estan passant: un president dels Estats Units que va dir que no faria més guerres i després de fer-ne esclatar unes quantes n’inicia una altra i potser atacarà Cuba...". "La meva generació no ha fet la guerra, pensàvem que s’havien acabat. Però ara m’inquieta el futur que tindran els meus fills", assumeix.

"La gent oblida ràpid i d’unes coses passen a unes altres", continua qui el 1990 va fundar, juntament amb altres dibuixants, l’editorial independent L’Association. "Llavors se’ns considerava l’avantguarda del còmic. Avui ens han superat. Jo formava part del nou còmic francès i avui, tot i que crec que soc apreciat, soc una vaca sagrada que forma part del passat", somriu amb humilitat abans d’explicar una anècdota sobre un venedor de diaris durant la Primera Guerra Mundial. "Algú el va perseguir perquè n’hi havia venut un que no era d’aquell any i ell li va respondre: ‘és clar, en aquest no hi ha guerra’. Per ell era el millor diari".