Polèmica lingüística

Armistici després de «la tempesta» en la RAE sobre la accent de ‘solo'

L’Academia ha ratificat, aquest cop per unanimitat, el que ja s’havia estipulat la setmana passada: que només s’accentuarà quan hi pugui haver ambigüitat en l’expressió

4
Es llegeix en minuts
Juan Cruz
Juan Cruz

Periodista i escriptor

ver +

Armistici total, ni vencedors ni vençuts, en el debat sobre l’accent de la paraula ‘solo’. Una decisió unànime que els acadèmics portaran al pròxim Congrés de la Llengua Espanyola a Cadis. ‘Solo’ seguirà sense accent excepte quan qui escrigui cregui que hi pot haver ambigüitat en l’expressió.

El ple va transcórrer en harmonia, lluny de la «tempesta» que augurava l’acadèmic Arturo Pérez-Reverte, de manera que el litigi va acabar sent de guant blanc. Tant s’havia mastegat la diatriba que al final hi va haver un únic àrbitre, el president de l’Academia, Santiago Muñoz Machado, l’encarregat de la roda de premsa que va seguir a les més de dues hores de debat. El portaveu excepcional d’aquesta compareixença acadèmica va insistir, a més, que de la mateixa manera que abans no hi havia hagut tempesta, aquest cop encara va ser menys.  

«La setmana passada vam arribar a la conclusió que es podia millorar la resolució del 2010 que diu que no s’ha d’accentuar –va explicar Muñoz Machado en la seva compareixença–. No obstant, les excepcions no estan formulades amb tota la claredat possible, per això llavors vam arribar a la conclusió que es podia millorar la redacció del Panhispánico de dudas per respondre aquest dubte, establint un incís mínim, la possibilitat d’accentuar quan hi hagi risc d’ambigüitat». 

El que els últims dies es veia com una tempesta ja s’havia anat convertint en part en una broma. Quan va semblar que l’Academia decidia aixecar els trons de l’accent que havia d’acompanyar, o no, solo quan també es pot dir solamente, un dels doctes que s’asseuen a dirimir el futur de la llengua fins i tot en els accents va rebre un whatsap amb aquesta ironia: «‘Menudo follón tenéis con el sólo sólo es sólo’».

Va ser tan popularitzada la discussió del primer dijous de març que semblava coincidir expressament amb la més famosa de les controvèrsies polítiques recents, la referida a la baralla oberta entre el PSOE i els seus socis de Govern sobre l’oportunitat, o no, de variar la llei del sí és sí, capaç encara de fer caure l’actual administració política de l’Estat.

La sang semblava haver arribat al riu la primera setmana de març, quan un dels acadèmics més actius en la seva relació amb què passa a la Docta Casa, Arturo Pérez-Reverte, va divulgar que el que havia advertit sobre l’ús o no de l’accent en un portaveu de l’Academia no responia a la realitat que va tenir lloc en la sessió precedent.

La RAE va intervenir perquè la sang no caigués sobre l’accent, o no l’entelés, després que l’autor d’El Capitán Alatriste desembeinés l’espasa. La institució va avisar llavors que es tractava, més aviat, de la proposta d’«un canvi de redacció» per deixar més clara, seguien dient les fonts periodístiques, «l’opció de qualificar l’adverbi en cas d’ambigüitat, una possibilitat que ja incloïa la norma des del 2010».

Un acadèmic que a la tarda estava expectant a veure com es desenvoluparia la reunió que Pérez-Reverte endevinava «tempestuosa» li va dir a aquest diari que res havia canviat, que tot el que passava constituïa en realitat una serp d’estiu, perquè, segons els estatuts, i també els estatuts del sentit comú, fins que totes les acadèmies, l’espanyola i les llatinoamericanes, es posin d’acord no hi ha cap possibilitat de canviar ni tan sols un accent.

És una vella querella que semblava haver-se aigualit perquè des de fa molts anys (almenys des del 2005 o el 2010, estacions en què van tenir lloc les revisions pertinents de l’ortografia) no s’ha pres cap decisió sobre l’accent de la discòrdia. El costum que domina és que no es toca cap accent, ni els uns ni els altres, mentre no hi hagi acords plens, i aquests no es produeixen cada dia tampoc a l’Academia que té la seva seu a Espanya. Una altra cosa és l’obediència d’escriptors que formen o van formar part de l’Academia i que s’han oposat a prescindir de l’accent. Els casos de Mario Vargas Llosa, Javier Marías, Pérez-Reverte o Pere Gimferrer s’utilitzen habitualment per explicar que l’obligació no genera adeptes.

La tempesta era lluny de calmar-se abans de la nova reunió d’ahir a la tarda. En un article publicat a El País per qui potser és el periodista que més en sap d’aquestes qüestions, Álex Grijelmo recollia el que Francisco Ayala, escriptor i acadèmic, va explicar a Cambio 16 el gener de 1991: «Les reformes ortogràfiques es poden fer des de l’Administració, des de l’Academia o des de qualsevol altra institució. És igual. Després, la gent posa les faltes d’ortografia que vol».

És probable que la controvèrsia hagués tingut un altre recorregut en la realitat si tant els llecs com els savis haguessin anat a parar a un text publicat per l’acadèmic Pedro Álvarez de Miranda el 4 d’abril del 2014 a la revista Rinconcete, de l’Instituto Cervantes. 

Notícies relacionades

Deia Álvarez de Miranda: «Arran de la publicació el 2010 de l’última edició de l’Ortografía de la lengua española de l’Academia s’ha estès la idea que entre les (molt poques) paraules que ara no porten accent i abans sí que en portaven es troben l’adverbi solo i els demostratius este, ese, aquel, i el seu femení i plural, quan funcionen com a pronoms. És increïble», afegia Álvarez de Miranda, «la capacitat de la gent de ser matussers, de no assabentar-se’n bé de les coses quan aquestes presenten alguna complexitat, de prescindir dels matisos. Doncs és completament inexacte que aquestes paraules haguessin de portar accent obligatòriament abans del 2010».

L’Ortografía del 2010, remarcava l’acadèmic, «a més de fer una sèrie de consideracions sobre això [...], estableix: «A partir d’ara es podrà prescindir de l’accent en aquestes formes fins i tot en casos de doble interpretació».