Retorn a la paraula i a l’humor
Max: «Els homes portem una pulsió a dins que desemboca sovint en violència irracional»
El llegendari dibuixant barceloní torna a fer gala de la seva ironia i irreverència a ‘Què’, I Premi Finestres de Còmic, un «teatre gràfic» i esbojarrat protagonitzat per un personatge que reflecteix el malestar general actual
Periodista cultural
Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica
Ubicada/t a Barcelona
ver +
Quan va fer 60 anys, explica Max, acompanyant-se d’una entremaliada rialla, es va estampar una samarreta «amb un ‘Me la sua tot’ en lletres psicodèliques». És aquest, admet el llegendari dibuixant barceloní, l’esperit que mou el seu nou personatge, Què, «un paio en crisi, tossut, a qui li agrada discutir, que sempre va en contra de les opinions majoritàries i és el reflex del malestar general actual». Amb la seva «peripècia personal», vestida amb la ironia i irreverència marca de la casa amb què Francesc Capdevila (1956), l’autor de ‘Vapor’ i creador de Peter Pank, mira un món «que sembla que no té ni cap ni peus», construeix ‘Què’ (I Premi Finestres de Còmic en català; a l’abril sortirà en castellà a Salamandra), un «teatre gràfic on els fons dibuixats són decorats i l’acció passa sempre des del punt de vista frontal, el d’un espectador de teatre». Un llibre que «és pur diàleg».
Max recupera la paraula. I manté l’humor.
Em venia de gust fer-ho després de dos llibres sense paraules, ‘Rei Carbó’ [I Premi ACDCómic] i ‘Fiuuu & Graac’ (La Cúpula). A ‘Què’ combino la part gràfica que vaig experimentar en ells amb l’humor de ‘Bardín el superrealista’ [Premio Nacional de Cómic 2007], que és el meu. Vaig estar a punt de subtitular-lo ‘Astracanada en 8 actos y un entremés’ perquè vaig descobrir que a principis del segle XX hi va haver un gènere teatral anomenat astracanada, amb un humor molt esbojarrat.
Es dedueix que no ha fet el Camí de Santiago...
No, no, i no perquè no m’agradi caminar... El Què va a Trapisonda, en direcció contrària a Compostel·la, on va tothom quan està en crisi i vol trobar-se a si mateix i tot això. És un regne cristià de Turquia que s’esmenta al ‘Quixot’ i li recorda la seva infància, a la família Trapisonda del còmic [de Francisco Ibáñez].
¿Què és ‘Què’?
És una peripècia pensada per dinamitar els patrons del gènere del viatge iniciàtic, que és dels més antics: l’‘Odissea’ ho és. És un gènere molt digne que s’ha convertit en un patró solidificat amb un mateix esquema en què el personatge, l’‘heroi’, es troba obstacles, els supera i li serveixen per arribar a aconseguir el que buscava. Però un altre gènere, el de l’autoajuda, s’ha apoderat d’aquest patró i l’ha convertit en una espècie de Bíblia, i jo m’he rebotat contra això. Durant anys vaig pensar com seria fer un viatge iniciàtic al revés, que el personatge empitjorés en comptes de millorar. Però això, portat al límit, conduïa a un relat de descens a l’Infern. I m’ha sortit això: al llarg del llibre el Què es va trobant personatges i ell reacciona, bé i malament, però tens la sensació que aquest paio no aprèn res ni supera res.
L’acompanya una veu interior anomenada Titola, tota una ironia de la masculinitat.
Justament. És el millor amic de l’home [rialles]. Als homes en general ens guia aquest amic interior més que d’altres. Per això el vaig convertir en una marioneta anomenada Titola, que en el fons és molt ingènua.
¿Max té un amic interior com aquest?
En tinc molts, i no són invisibles: són els personatges que dibuixo. Per vici professional, quan reflexiono i parlo amb mi mateix ja ho faig en forma de diàleg d’historieta. M’imagino dos personatges parlant. Per dins, tots som moltes coses, tenim molts personatges diferents i n’hi ha un que es creu que ho domina tot. Però només s’ho pensa...
El Què es troba amb tres àvies drogades per una màfia de proxenetes i són «fantasmes desesperats de l’imaginari masculí».
Existeix el que jo anomeno, de manera suau, la desesperació masculina. És una pulsió que portem dins, que no entenc, però existeix. Indica desorientació, actuar sense parar-se a pensar... És com un misteri, que no se sap d’on ve però sí on va: desemboca massa sovint en desastres i violència irracional contra les dones i també contra els homes.
Sorgeixen temes com el feminisme, les identitats de gènere...
Abans, amb dos sexes ja era complicat [rialles] ... Em sorprèn i no acabo d’entendre-ho tot, però no tinc problema amb això. Són temes que estan a l’ambient i marquen l’avenç de la societat. Jo no soc un teòric. Crec una aventura de ficció amb aquests elements. Quan jo era jove va començar a sortir el tema de les lesbianes i els homosexuals i ho anaves reformulant i ho acceptaves i ho trobaves natural. Ara estem en una fase en què a tothom li fa falta temps per integrar a la normalitat totes aquestes identitats de gènere. Però es produeixen friccions, per començar, dins del mateix feminisme. Avui dia tot produeix friccions. Tot és un disbarat, per això aquest llibre és tan esbojarrat, era l’únic to en què podia acostar-me a tots aquests temes, que són aquí.
La ironia banya també el llenguatge inclusiu i igualitari, amb aquest «lo pare que em va parir» o el «totes i tots, tots i totes».
És que si ens hi posem, ens hi posem [somriu]. Això és al capítol del ‘hater’, el personatge que està emprenyat amb tot.
És un paio malparlat, crispat, que deixa anar insults contra «els intel·lectuals de merda i lletraferits dels collons». ¿Hi ha massa gent crispada com ell?
Sí. N’hi ha tanta així... Amb la quantitat de raons nobles que hi ha per emprenyar-se, no sé perquè hi ha tanta gent que s’enfada per tonteries. Si tota aquesta energia pogués canalitzar-se cap al lloc adequat...
Un altre personatge, la Wladislawa, ho té tot: ‘influencer’ i presidenta de la Criptorepública virtual de Maimesres, perseguida per màfies de la Darkweb...
És una imatge de la vida virtual, dels que només viuen en aquesta capsa [assenyala el mòbil], que és infinita. Aquesta evasió massiva de la realitat es converteix en una addicció i una impostura. He portat al límit el personatge. Com quan diu que és «escriptora de novel·la romàntica experimental». L’altre dia em vaig dir que ho havia de buscar a internet perquè com que el nivell de disbarat és tal, segur que existeix una cosa així.
¿Què és pitjor, els ‘influencers’ banals o els milions de seguidors que tenen?
Són coses que no m’entren al cap i penses que potser ets massa vell per entendre-les. Et consoles dient-te que segur que hi ha molts joves que tampoc ho entenen. Em provoquen perplexitat. Quan era jove els meus herois eren més complicadets, eren músics i les seves lletres de cançons no eren banals, feien que molta gent obrís la visió cap a altres maneres de veure el món. Ara no, tot és reductor. Tot i que tinguin milions de seguidors, es tanquen ‘petites’ bombolles.
Wladislawa es vanta d’escriure novel·les que amb un minut n’hi ha prou per llegir-les.
És preocupant que no es passi de llegir tuits o titulars i d’utilitzar un llenguatge superlimitat. És un canvi de paradigma cultural a pitjor, un empobriment. Quan desapareixen la complexitat i els matisos, desapareix la capacitat de posar-se d’acord, perquè tothom es mou per eslògans atractius i ningú debat.
El Què topa amb l’Esfinx a l’entrada de Trapisonda, «ciutat model de virtuts cíviques democràtiques i participatives». ¿Un dard contra Barcelona?
Sí, és una pulla. L’evolució és d’una decadència clara, només parant-se en els eslògans municipals: Del ‘Barcelona més que mai’ al ‘Barcelona posa’t guapa’, i ara ‘Barcelona, la millor botiga del món’. Ara viu a Mallorca, però soc barceloní, i els barcelonins estem superorgullosos de ser una ciutat solidària i participativa, però crec també que estem massa contents d’haver-nos conegut. Quan vinc, no tinc cap ganes de quedar-m’hi. Ens passa a molts. Queda molt poc de la Barcelona que jo vaig disfrutar quan vivia aquí. S’ha anat perdent el més particular de la ciutat i ha guanyat terreny el que és idèntic a qualsevol altra gran ciutat. És una pèrdua brutal de personalitat. I tot és incòmode. Tanta gent pel carrer arrossegant maletes... no sé cap on va tot això. No és que jo sigui un nostàlgic del Barri Xino, que era patètic. Però Barcelona s’està convertint en inhabitable, la gent que pot se’n va. I això que jo vinc de Palma, envaïda pel turisme de masses.
La mort no és el final, és un canvi de papers, escriu.
Jo soc dels que pensen que després de la mort no hi ha res i estic molt tranquil sobre això. Molts lectors tendeixen a pensar que el que hi ha al llibre és la ideologia de l’autor, però jo no faig tractats ideològics, jo faig històries de ficció, i hi ha moltes coses que no són les que jo penso. Faig bandera de la ficció, no de l’autoficció.
Notícies relacionadesHa vingut al CCCB a veure l’exposició ‘Constel·lació gràfica’ i les xerrades amb les seves nou autores. ¿Què opina d’aquest nou còmic?
Hi ha un canvi claríssim en el còmic actual. Aquestes nou autores, i molts més d’aquestes generacions que han seguit la meva i la següent, estan reinventant els codis narratius del còmic. Feia falta. Estan molt bé, s’espavilen. Et motiven, són una inspiració. I tu no et pots adormir.
