Max: «El pitjor no és el nombre d’abusadors sinó el de persones que miren cap a un altre costat»

Max, un dels referents de l’‘underground’ dels anys 70 i 80, ve transitant per l’experimentació amb el llenguatge del còmic, prescindint del color, el fons de les vinyetes o la paraula, sobretot des de ‘Vapor’ (2012), passant per ‘El tríptico de los encantados’ (2016) i fins al premiat ‘Rey Carbón’ (2018). «Volia anar més enllà. Arribar al grau zero del guió perquè, com més complex és un guió, més t’obliga a explicar-lo visualment de forma complexa. I per treballar amb aquests dos personatges en un espai de cel obert necessitava el contrari». 

El va inspirar el relat ‘La costurera y el viento’, de César Aira –«un autor prodigiós»–, perquè converteix el vent en personatge que actua i parla. I vaig pensar si això podria dibuixar-se sense donar-li aspecte humà». A l’inici de ‘Fiuuu & Graac’ inclou una cita de ‘Fulgentius’, també de l’escriptor argentí, que fa referència a ocells volant «com boniques idees que es despleguen sense objecte». «Em va fascinar, perquè quan dic allò del grau zero del guió, també és una bonica idea sense objecte: l’art per l’art. Una cosa que no està de moda. I vaig voler reivindicar això». 

En aquest liofilitzat guió, el vent, que pren la imatge d’un moll –«el repte va ser donar-li una forma que permetés expressar coses sense que fos antropomorf»–, s’encapritxa i obsessiona per la gralla, que persegueix i assetja fins a l’extenuació en una coreografia gràfica sobre el paper. Són personatges oposats. «Però només plantejo, sense donar-li voltes, el tema de l’abús, que hi ha a l’escola, la feina, la llar, de gènere, de tot tipus... i hem d’intentar solucionar-ho. Potser és una reacció meva a l’excés de novel·la gràfica de temàtica autobiogràfica profunda i problemàtica. Sembla que el còmic s’hagi reduït a això. Jo treballo ficció», explica Max, que no obstant també introdueix en la trama el comportament d’un grup de gralles, «un dels animals més intel·ligents i amb una conducta sociable i afectiva entre ells, que es preocupen els uns pels altres». «Sembla, només ho sembla, que vulguin ajudar Graac. Perquè en la societat hi ha sempre aquells que miren cap a un altre costat davant un abusador. El problema més gros no és el nombre d’agressors sinó de persones que miren cap a un altre costat i permeten que l’assetjament es perpetuï», denuncia.  

Graac és un ocell solitari, va per lliure, a contracorrent. Com ell, Max sempre ha seguit camins no convencionals. «Sí. Sempre he sigut rebel i he anat per lliure, una cosa que mai he volgut abandonar des que era adolescent. I quan vaig començar a ‘El Rrollo enmascarado’ [revista referent de l’‘underground’ barceloní dels 70] jo era el més jovenet i m’hi vaig trobar molt a gust, igual que després a ‘El Víbora’, amb una llibertat total d’acció de la qual no he volgut abdicar mai. Ha sigut el meu far durant la meva carrera, i tot i que pagues un preu, el pagues a gust». Aquest preu, admet, és que «les vendes són cada vegada més petites». Tot i que va ser Premi Nacional amb ‘Bardín el Superrealista’, el seu ‘best-seller’, diu, va ser ‘Peter Pank’. «Va funcionar molt bé, crec que per la conjunció del moment social i l’efervescència creativa d’un jove. Eren els inicis de la democràcia i aquella actitud de llibertat estava llavors molt valorada socialment. Després la societat va canviar i ara sembla que sigui al contrari i no es valora tant l’experimentació i l’avantguarda», lamenta.

La pandèmia l’ha deixat tocat. «Els meus pares van estar ingressats i després de mes i mig sense poder anar a veure’ls, el meu pare va morir, tot i que no de Covid», se sincera. «Tot això m’ha tingut de molt mala llet durant any i mig. Ha sigut terrible», diu un Max que va saber bolcar tot aquest malestar i aquesta ràbia a ‘Manifiestamente anormal’, un pamflet furiós i políticament incorrecte publicat encara en confinament. 

Notícies relacionades

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Pony Bravo desafia el clixé de l’Andalusia «exòtica»

Ara ha pogut publicar ‘Fiuuu & Graac’ en castellà i català (tot i que les diferències entre les dues edicions es concentrin en la grafia del cant del cucut), gràcies a una beca a la creació que el Govern balear va crear per ajudar els autors durant la pandèmia. «M’ha permès treballar en llibertat. No puc viure només del còmic, ho he de completar amb encàrrecs d’il·lustrador. I ja veurem com acabem, perquè generacions anteriors a la meva han tingut una jubilació precària i horrorosa perquè mai se’ls van reconèixer els drets d’autor», constata sobre la precarietat de l’ofici. 

No defalleix en el seu esforç per «mostrar que el còmic no té fronteres i pot ampliar-se a qualsevol territori». «Ens hem conformat a convertir-lo en novel·les gràfiques però té derivacions en la música, l’art, la dansa... Aquest llibre és un còmic perquè està publicat en aquest format. Si el pengés en una paret seria una exposició d’art. I podria ser un espectacle de dansa contemporània». Si fes una exposició, somriu, «podria titular-se ‘La batalla entre la línea y la mancha’» i no seria penjant originals a les parets, una cosa que li «grinyola una mica». Seria aparcant convencions, com ja va fer Paco Roca a l’IVAM amb ‘El dibuixat’, o com la mostra que el mateix Max va crear el 2019 al Centre José Guerrero de Granada, ‘Viñetas desbordadas’, amb l’escriptora Ana Merino i el dibuixant Sergio García. «Allà vaig aprendre a treure el còmic del paper i posar-lo en un espai tridimensional». Sempre més enllà.