‘Orquestres per la llibertat’: del ball a la revolució en l’obertura del Barnasants

Hi van ser, a primera línia, acompanyats per una avesada formació de vuit músics, les veus de Salvador Escribà (La Salseta del Poble Sec), la dupla Miquel Mallafré-Quimet Carreras (Huapachà Combo) i qui es pot considerar com a ‘capo’ moral de tota la tropa, Manel Joseph. El pioner: com es va encarregar de recordar, l’Orquestra Plateria va néixer la nit de Cap d’Any de 1974, encara amb Franco cuejant, obeint a les conspiracions de Sisa, Gato Pérez i Rafael Moll al Zeleste i amb l’encomiable ànim de muntar «una revetlla diferent».

Paròdia eurovisiva

Notícies relacionades

Barnasants rendeix homenatge a les orquestres de ball de la Transició

40 brindis en un Sidecar, per Miqui Otero

Així, fent torns en les tasques vocals, i amb l’assistència d’una cinquena i vigorosa veu, la d’Eva Gomáriz, van recórrer el repertori de les tres orquestres partint d’aquell registre de salsa que la Plateria va saber fer tan seu: de la versió de ‘L’home dibuixat’ (Sisa) a l’indispensable ‘Pedro Navaja’ (Rubén Blades). Els metalls van facilitar el gir cap al swing d’‘Ei, company!’, protagonitzat per Escribà. I Huapachà Combo va posar la nota més burleta i va desenterrar els seus vells ‘hits’, com aquella ‘Niña’ ja una mica tardana (1981), paròdia d’Eurovisió regada amb boig surrealisme: «‘Qué lindo aquel verano del 42 / en el frenopático tú y yo’».

Despreocupació, una mica de disbarat i desimbolta llatinitat, desempolsegant el cànon que feia ballar aquest país fa més de quatre dècades (i que va establir les bases per a ‘txarangos’ i derivats). I al final, cert canvi de guió, forçant els accents polítics en una reguitzell de cançons més associades a l’evolució de La Salseta que a la identitat troncal d’aquella escena: ‘Hasta siempre’ («comandante Che Guevara»), ‘A las barricadas’, ‘Bella ciao’... Al mig, l’àcida crònica de ‘Ligia Elena’, un altre cop Blades, en la veu de Manel Joseph, recordant-nos que la cançó política també podia ser subtil (i salsera). A tot això van apel·lar aquestes ‘Orquestres per la llibertat’, deixant entendre la idea (discutible) que la consigna revolucionària formava part d’aquelles revetlles, en què es tractava, més que res, de celebrar ballant un canvi d’era.