Un aplaudit homenatge a les ‘Vint Cançons’ de Garcés

El tenor barceloní David Alegret i el pianista de Baracaldo Rubén Fernández Aguirre han tirat endavant diversos projectes centrats en compositors de diferents estètiques, però també s’han aturat en poetes que han inspirat cançons i cicles. El punt culminant d’aquest treball es reflecteix en el que els dos artistes van fer entre el 2019 i el 2021 amb l’obra de Josep Carner, en una gira de recitals i en el disc ‘Carneriana’, al posar en valor el poeta com a origen de peces escrites per compositors que anaven des de Narcisa Freixes fins a Joan Magrané (amb 22 estrenes i primeres gravacions d’un total de 50 joies seleccionades).

Ara li ha tocat el torn a Tomàs Garcés, poeta fonamental de la llengua catalana del segle passat, el poemari del qual va impactar a un gran nombre d’autors com Zamacois, Comellas, Manén, Blancafort, Mompou, Toldrà, Bonet, Millet, Serra, Valls, Llates, Montsalvatge i Pujol, per citar els recollits en el programa, un esforç que cal agrair als dos intèrprets i al Palau. Alegret i Fernández Aguirre rescaten de l’oblit el poeta barceloní –que a més d’advocat i professor universitari va ser traductor i crític literari– prenent com a excusa el centenari de la primera edició del llibre ‘Vint Cançons’ amb què Garcés va debutar en el món editorial el 1922 de la mà del seu amic, el gran Joan Salvat-Papasseit.

Poesia convertida en música

Una de les característiques dels poemes de ‘Vint Cançons’ són els seus versos estructurats de tal manera que resulten ideals per ser posats en música. A això s’uneix la popularitat aconseguida pel llibre, reeditat en diverses ocasions i transformat en una fita de la literatura catalana. Associat al postsimbolisme, al paisatge de la Costa Brava i del cap de Creus, en aquest poemari trenca els motllos imperants en el noucentisme i crea escola. La mateixa que enamora músics de diverses generacions, protagonistes d’aquesta vetllada musical.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

‘La Cançó de la nit de Sant Joan’, del xilè Joaquín Zamacois, compositor, musicòleg i professor, va arrencar un programa que es va moure en diverses estètiques musicals, ja deixant clar els elements dels dos intèrprets. Alegret va comparèixer en esplèndid estat, amb bona dicció i segur en les diverses tessitures exigides per les cançons, mentre un poderós Fernández Aguirre, flexible i savi, va saber acolorir amb gust i crear les atmosferes més adequades per a cada poema. Tots dos van aportar un fraseig esplèndid –com a ‘Cançó de la nit d’agost’, acabada en un ‘diminuend’ somiador– i van descobrir autèntiques sorpreses, com la fantàstica ‘Cançó del port – II’, demostrant que hi ha Serra més enllà de les sardanes, o aquesta genial ‘Cançó del caminant’ que concloïa el programa.

Una pena la utilització de partitura per part del tenor, que d’alguna manera refredava la seva comunicació amb l’audiència, detall que va quedar de manifest a les dues propines de Toldrà que li van permetre crear màgia amb la mirada.