Josep Maria Pou s’enfronta a la demència amb ‘El pare’

El veterà Josep Maria Pou està acostumat a interpretar grans personatges. Per a ell que ha sigut el rei Lear, Ciceró, Sòcrates i Falstaff, posar-se a la pell d’un home normal i corrent per protagonitzar ‘El pare’ resulta molt atractiu. L’aclamada obra de Florian Zeller que inicia funcions al Romea el dia 17 en un muntatge dirigit per Josep Maria Mestres. Estarà fins al febrer a la cartellera.

La peça, amb traducció de Joan Sellent, arriba a Barcelona després de triomfar als escenaris de molts països des de la seva estrena a París el 2012 i també al cine. El seu protagonista és l’Andreu, un home gran de 76 anys la ment del qual comença a fallar. Distorsiona la realitat, confon les persones, no les reconeix... Pateix demència, un transtorn que canvia la seva vida i la relació amb aquells que estima. Tossut i enginyós, es resisteix a ser ajudat i posarà a prova l’amor i la paciència de la seva filla, interpretada per Rosa Renom, i del seu gendre que encarna Pep Pla. Els seus cuidadors i altres personatges que apareixen en la seva ment estan defensats per Victòria Pagès, Josep Julien i Mireia Illamola.

Drama i farsa

‘El pare’ és un drama intens però ple de tendresa i humor que trasllada a l’espectador aquest món real i irreal en el qual viu el protagonista. Aquesta «farsa dramàtica», com la va qualificar el seu autor, va ser portada al cine pel mateix Zeller amb èxit –va guanyar dos Oscars– amb Anthony Hopkins com a protagonista i Olivia Coleman en el rol de la seva filla a ‘El padre’ (2020).

‘El pare’ és la tragèdia d’un home que s’adona que el seu món està desapareixent. Com si li esborressin la seva memòria. «És una obra que emociona i commociona», reconeix Pou, feliç d’haver-se retrobat amb Mestres a les ordres del qual ja va treballar a ‘Justícia’, premiada obra de Guillem Clúa, les funcions de la qual van acabar abruptament al TNC a causa de la pandèmia i que, malgrat el seu èxit de crítica i públic, mai ha tornat a escena.

El protagonista té cert paral·lelisme amb el rei Lear, tant per la relació amb la seva filla com per la seva incipient bogeria. Tanmateix, malgrat aquest punt shakespearià, per encarnar-lo no necessita ni perruques, ni robes, ni molt temps per ajustar-se al personatge abans de sortir a escena. «És com si fos una prolongació de la meva vida», reconeix Pou. «És la primera vegada en 50 anys d’ofici que passo gairebé tota la funció en pijama», celebra l’intèrpret de 78 anys. Tampoc ha necessitat documentar-se per encarnar l’Andreu. N’ha tingut prou amb recordar persones que han viscut de prop aquest tipus de situacions.

Diferent del film

Notícies relacionades

Mendoza vola a la FIL per passar el testimoni de la seva Barcelona literària

Rosalía, una cap que sap escoltar

«L’obra teatral és diferent de la pel·lícula perquè està explicada des d’un altre lloc», apunta Mestres. Tots dos parlen del mateix, d’algú a qui se li esborren els records i d’aquells que l’acompanyen en aquest viatge cap a l’oblit, un calvari no exempt de moments hilarants i kafkians. El muntatge teatral aconsegueix que l’espectador ho vegi tot a través dels ulls del protagonista. «És un espectacle xocant no només a nivell emocional, també formal», destaca el director respecte a una obra que combina ‘thriller’, comèdia i tragèdia per «conjurar l’adversitat».

L’escenògraf Paco Azorín ha dissenyat un dispositiu que permet anar ajustant el decorat a les necessitats d’un potent artefacte teatral per penetrar en la ment del protagonista.