‘Vertigen’ i ‘Ciutadà Kane’ ja no són les millors pel·lícules de la història

Les llistes de cine, o de música, literatura, pintura, còmic i qualsevol altra manifestació artística, sempre generen sorpreses i, de vegades, un considerable desconcert, tot i que en el fons són un joc bastant lúdic que tots prenem massa seriosament. Pel que fa al cine, la llista de les 100 millors pel·lícules de la història que publica cada 10 anys la important revista anglesa ‘Sight & Sound’, englobada al British Film Institute, a la qual voten crítics, d’una banda, i cineastes, de l’altra, és la que ha marcat el cànon.

Instaurada el 1952, l’enquesta de ‘Sight & Sound’ va donar com a primera guanyadora ‘El lladre de bicicletes’, de Vittorio de Sica, un títol llavors recent (del 1948) que representava l’hegemonia de la línia neorealista. Però a la segona votació, el 1962, ja es va enfilar al primer lloc el ‘Ciutadà Kane’, d’Orson Welles, que es va mantenir allà durant quatre dècades més. Voletejant al segon i tercer lloc acostumaven a estar ‘La regla del juego’, de Jean Renoir, i ‘Cuentos de Tokio’, de Yasujiro Ozu. A la del 2012, ‘Vertigen’, d’Alfred Hitchcock, va desbancar la rutilant ‘opera prima’ de Welles, que en tot cas va mantenir la segona posició. L’escalada de la història d’entre els morts ‘hitchcockiana’ havia sigut pacient: el 1982 ocupava la setena posició, la quarta el 1992, la segona el 2002 i la primera el 2022. En tot cas, no va ser per majoria: la van votar 191 dels 846 enquestats.

El doble de votants que a l’anterior

A la llista que acaba d’aparèixer, a la qual han votat 1.600 crítics, acadèmics, ‘curators’ i programadors, gairebé el doble que a l’anterior, i aquesta és una dada fonamental, ‘Vertigen’ ha caigut a la segona posició, i ‘Ciutadà Kane’, a la tercera, així que mantenen d’una manera o d’una altra la seva hegemonia. ‘Cuentos de Tokio’ és a la quarta i al cinquè lloc es cola un altre film asiàtic, però que pertany al segle XXI, ‘Desitjant estimar’, de Wong Kar-wai, pel·lícula que ha guanyat ‘ex aequo’ amb ‘Mulholland drive’, de David Lynch –vuitena a la llista de ‘Sight & Sound’–, en totes les relacions proposades fins a la data sobre el millor del cine d’aquest segle.

Per completar el rànquing de les 10 primeres, hi apareixen ‘2001: una odisea del espacio’, de Stanley Kubrick; ‘Beau travail’, de Claire Denis; ‘El hombre de la cámara’, de Dziga Vertov, i ‘Cantant sota la pluja’, de Stanley Donen i Gene Kelly. Un còctel variat de cine clàssic i modern, del musical clàssic a la ciència-ficció adulta, del cine experimental al cànon incontestable que encara continuen marcant els títols de Hitchcock, Welles i Ozu.

El que ha sorprès, i ha originat ja algun debat destacable, és que, fruit d’aquesta obertura al doble de crítics i crítiques dels cinc continents, de sobte, més atempta a les convulsions socials que a una altra cosa, fidel a l’ideari ‘woke’, la millor pel·lícula de la història sigui ara l’excel·lent ‘Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080 Bruxelles’, feta per Chantal Akerman el 1975, un títol que mai abans havia estat entre els 50 primers: el 2012 va aparèixer a la posició 51, i el 2002, a la 73. A l’enquesta elaborada per 480 cineastes, la pel·lícula d’Akerman és al quart lloc empatada a punts amb ‘Cuentos de Tokio’, i la guanyadora és l’odissea espacial de Kubrick.

Paul Schrader, guionista de ‘Taxi driver’ i director de ‘Mishima’, és un dels que voten. La seva llista de 10 films l’encapçalen en aquest ordre ‘Pickpocket’, de Robert Bresson –de la qual ell mateix va fer el 1992 una mena de variació o ‘remake’ amb ‘Sin posibilidad de escape’–; ‘Cuentos de Tokio’; la bergmaniana ‘Persona’; ‘La regla del juego’, i ‘El conformista’, de Bertolucci. És ell que via Twitter ha explicat el desconcert que pot suscitar l’elecció del film d’Akerman: «La sobtada aparició de ‘Jeanne Dielman’ al número u soscava la credibilitat de l’enquesta de ‘S&S’. Com va assenyalar Tom Stoppard a ‘Jumpers’, en democràcia no importa qui obté els vots, sinó qui els compta. A l’ampliar la comunitat de votants i el sistema de punts, l’enquesta de ‘S&S’ d’aquest any no reflecteix una continuïtat històrica, sinó un reajustament políticament correcte. La pel·lícula d’Ackerman és una de les meves favorites, una gran pel·lícula, una fita, però el seu inesperat número u no li fa cap favor. ‘Jeanne Dielman’ serà recordada a partir d’ara no només com una pel·lícula important en la història del cine, sinó també com una fita de la revalorització distorsionada del woke».

Sense notícies de Buñuel ni Herzog

Es pot discutir tot el que es vulgui sobre si ‘Cantant sota la pluja’, una enorme comèdia musical sobre el pas del cinema mut al sonor, ha d’estar un lloc per sobre d’‘Amanecer’, de F. W. Murnau, que és gairebé unànimement considerada la millor pel·lícula del cinema mut. O si tenim prou perspectiva amb les meritòries, però tan recents, ‘Moonlight’, de Barry Jenkins –incrustada a la posició número 60, entre ‘La dolce vita’ i ‘Casablanca’, o el gran cine d’autor europeu i el model clàssic de Hollywood–, i ‘Déjame salir’, de Jordan Peele, en representació del més recent cine afroamericà.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

No només entra amb força la directora com Akerman i Denis de ‘Beau travail’, sinó que també hi ha films incontestables o contestats d’Agnès Varda –‘Cléo de 5 a 7’, al número 14, i ‘Los espigadores y la espigadora’, al 67–, l’avantguardista Maya Deren –‘Meshes of the afternoon’ (16)–, Vera Chytilova –‘Les margarides’ (28)–, Céline Sciamma –Retrato de una mujer en llamas’ (30)–, Barbara Loden –‘Wanda’ (48)–, Jane Campion –‘El piano’ (50)–, de nou Akerman –‘News from home’ (51)– i Julie Dash –‘Daughters of the dust’ (60). Ens podem preguntar, per descomptat, on són Alice Guy, Ida Lupino, Dorothy Arzner, Sofia Coppola, Naomi Kawase o Kathryn Bigelow.

Sense notícies de Luis Buñuel i John Cassavetes –potser les absències més destacades–, ni d’Erich von Stroheim, Joseph von Sternberg, Ernst Lubitsch, Jean Renoir –la primera vegada sense la seva presència, curiós, quan és el ‘patró’ del cine francès–, Howard Hawks, Nicholas Ray, Jerry Lewis, Pier Paolo Pasolini, Wim Wenders, Werner Herzog, David Fincher, Jim Jarmusch, Quentin Tarantino, David Cronenberg, els germans Coen, Bong Joon-ho o Michael Haneke. Cap producció llatinoamericana. Dos animes i res d’animació d’altres països. Només una espanyola, ‘El espíritu de la colmena’, a la posició 84. Però és tan sols una llista.