15 anys de ‘[REC]’: zombis, Raquel Mosquera i la Niña Medeiros

«’[REC]’ va obrir un nou camí. Ningú podia imaginar l’impacte que tindria. Balagueró i Plaza van aconseguir accelerar el terror com si fos una muntanya russa, utilitzant tots els gèneres al seu abast. I va obrir una franquícia en forma de tres seqüeles, un ‘remake’ i una sèrie de còmics, una cosa que al seu dia no va aconseguir ni El projecte de la bruixa de Blair, que va ser un fenomen de culte sense continuïtat», explica a aquest diari López-Fernández, entusiasta del gènere des del seu històric fanzín ‘El buque maldito’ i la seva condició de programador de la indòmita secció Brigadoon del Festival de Sitges. «Fins i tot George A. Romero va seguir el camí obert amb ‘[REC]’ a ‘El diario de los muertos’ (2008) amb els seus reporters i les seves càmeres a l’espatlla».

Apocalipsi zombi a l’Eixample

La pel·lícula de Balagueró i Plaza, ho recordaran, simulava ser un programa de telerealitat, a l’estil del ‘Callejeros’ de Cuatro, molt popular aquells anys, en què una reportera (Manuela Velasco) i el seu càmera acompanyaven una brigada de bombers per atendre una trucada de socors en un edifici de l’Eixample barceloní. El que trobaven allà, gravat en rigorós directe, era una apocalipsi zombi, amb veïns en estat de xoc, morts àvids de sang i una nena, la ja icònica Niña Medeiros, posseïda pel maligne en forma de virus mortal.

La pel·lícula, que tenia com a títol original el més prosaic de ‘Bomberos’, es va estrenar a les sales a finals de novembre del 2007, després del seu pas pels festivals de Venècia i Sitges. Va ser aquí, precisament, on va explotar el fenomen ‘[REC]’, en què va tenir molt a veure un vídeo penjat a Youtube en què es veia la reacció de pànic del públic assistent a la projecció de l’Auditori del Hotel Melià. Rodat amb càmera infraroja, el clip era com un viatge al tren de la bruixa, amb l’audiència rient per no plorar, xisclant, tapant-se els ulls i saltant sobre la butaca. Això, de veritat, s’havia de veure, i en pantalla gran.

Aquell 2007, i malgrat estrenar-se tan tard, ‘[REC]’ va ser la segona pel·lícula més taquillera a Espanya, només per darrere ‘L’orfenat’, de J.A. Bayona. I això que tant Balagueró com Plaza no les tenien totes. Segons admeten al documental, les persones que havien vist la pel·lícula, tret de l’entusiasta patró de la productora Filmax, Julio Fernández, no semblaven massa eufòriques amb el resultat, i la primera crítica rebuda, la de ‘Variety’, era dolorosament negativa, i això posava les coses una mica lletges: «Fins que no vam veure la reacció de la gent en una sala plena, no vam veure el potencial que tenia la pel·lícula». I quin potencial. Una bomba.

‘[REC]’, en efecte, va ser un fenomen sorprenent no només a Espanya, sinó arreu del món, segurament perquè el projecte, i el resultat final, semblava cosa de bojos: en aquest cas uns joves Balagueró i Plaza completament desbocats a la recerca d’una història i una narrativa que esmicolés els esquemes tradicionals del fantàstic. Aquí mai s’havia fet una cosa així: una pel·lícula rodada en un (fals) pla seqüència i temps real, amb càmeres a l’espatlla, amb textura digital pròpia d’un programa televisiu, tan plena de terror i sang com d’humor involuntari. Podia haver sigut una catàstrofe però era una autèntica fita. «Era una muntanya russa amb dues metralladores, divertida com una casa del terror», apunta en el documental el cineasta Nacho Vigalondo. El director càntabre, per cert, va ser víctima col·lateral de l’èxit sideral de ‘[REC]’, ja que ‘Los cronocrímenes’ es va estrenar a Mèxic i altres països de l’Amèrica Llatina amb l’oportunista nom de ‘Rewind’ i el descarat avanttítol promocional de ‘Después de ‘[REC]’...’. «En cas de no ser que soc molt amic del Jaume i el Paco, aquest hauria sigut l’episodi més humiliant de la meva carrera com a director», fa broma, o no, Vigalondo.

La il·lusió de recordar

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

El documental de López-Fernández, que recorre la gènesi i el procés productiu de ‘[REC]’ amb entrevistes a tots els que, d’una manera o una altra, van tirar endavant el projecte, va néixer una mica per casualitat, ens explica el director: «Eren a començaments del 2021 i vaig quedar un dia amb el Jaume [Balagueró] a casa seva per xerrar... Jo tenia un parell de projectes de documentals al cap i ell ja estava lligat amb ‘Venus’ [film inaugural de Sitges 2022], però una cosa ens va portar a l’altra, va anar agafant forma i el mateix dia vaig trucar per telèfon al Paco [Plaça] per explicar-li la nostra idea». El director de ‘Verónica’ va necessitar ben poca cosa per pujar al carro. L’últim pas era convèncer Filmax, que tampoc es va fer pregar.

«Feia la impressió que a tothom li feia molta il·lusió recordar allò i el que va suposar la pel·lícula. I després ens en vam adonar que feia 15 anys de la seva estrena el 2022, així que era l’ocasió perfecta. L’agost del 2021 ja estàvem rodant a l’edifici de la rambla de Catalunya on es va fer ‘[REC]’. Tot ha anat molt ràpid i ha sigut realment bonic poder estrenar-ho a Sitges, que és el seu espai natural, i on va començar tot l’octubre del 2007», rememora el director, entusiasmat pel fet que el seu treball s’hagi pogut estrenar als cines. «Tot i que ara m’agradaria molt que, més enllà que acabi arribant a les plataformes, algun dia es pugui editar en Blu-ray. Jo soc molt de format físic, molt de guardar...».