El món del llibre havia de ser digital, però...

El 1996, quan la paraula CD-ROM semblava que havia de ser la nova bíblia dels llibres, un exèrcit de rumors es va fer sòlid a Frankfurt per anunciar que aquest objecte centenari que havia sigut de paper tenia els dies comptats. Seria a la xarxa com molts altres objectes cibernètics que ja volaven cap a l’èter.

Com poc després es va decretar (també a Alemanya, per part d’uns experts universitaris) que el diari de paper acabaria el 2023, precisament, en aquella ocasió, mediada la dècada del segle passat, el llibre es llegiria només en les nombroses alternatives digitals que ja dibuixava el mercat.

De seguida va venir Steve Jobs a presentar els aparells que havien de substituir el vell llibre i a la fira d’aquell any es va començar a dibuixar un futur que afectaria agents, llibreters, autors, i que, per descomptat, acabaria amb la Fira de Frankfurt tal com la coneixíem fins aquell moment.

Van passar els anys, Frankfurt ha acollit totes aquestes innovacions, que no han deixat d’existir, tot i que el CD-ROM, aquell símbol, se’n va anar per la barranquera de la història. Però el llibre, aquell vell artefacte, persisteix per sobre de tots els anuncis sobre la seva mort.

Països que no s’entremesclen

Com diria aquella vella dita literària, «els morts que vos mateu gaudeixen de bona salut». I això és el que ve a dir, després de la pandèmia que va tancar per dues temporades aquesta fira de les fires (del llibre), una de les editores que, per exemple, va assistir el 1991 a la que havia de ser la primera entronació alemanya del llibre espanyol.

Ella és Michi Strausfeld, alemanya, va treballar a Espanya amb Jaime Salinas quan aquest era director d’Alfaguara, en la seva segona època, després de l’ègida dels germans Cela. Salinas li va encarregar a Strausfeld la que seria la més influent col·lecció de llibre infantil i juvenil que hi ha hagut en la història de l’edició espanyola. A més, va ser la introductora (a Alemanya, on va treballar per a la imperiosa Suhrkamp) d’algunes de les celebritats del món literari hispanoamericà, ha escrit Mariposas amarillas y los señores dictadores (Debate), un homenatge a la influència que aquesta literatura ha tingut abans i després del ‘boom’, i és considerada com una de les nostres, una espanyola d’hispanoamèrica.

Ella era aquí quan el llibre espanyol va presentar les seves credencials a Frankfurt, el 1991. Aquí es presentava «la literatura de la democràcia», Salinas estava al comandament de tot allò, com a director general del Llibre, acabada la seva primera època a Alfaguara. Ell va impulsar una cosa que Strausfeld troba a faltar en la present edició del protagonisme espanyol a Frankfurt: les taules de discussió sobre el futur de la literatura i sobre les literatures comunes eren tingudes entre autors espanyols i els seus col·legues alemanys, seguint la sèrie de trobades entre el llibre alemany i el llibre espanyol que s’havien celebrat sis anys abans entre autors de les dues nacionalitats.

Ara, i ella ho ressent, no s’han produït aquestes trobades, els espanyols parlen entre ells, i això es nota a les sales de conferències i als passadissos, on els espanyols ens trobem com si estiguéssim en carrers de Barcelona, Madrid o Santa Cruz de Tenerife, per posar tres possibilitats de la nostra pròpia pàtria.

Parla en aquest cas amb ràbia i melancolia. Doncs, tot i que la convidada sigui Espanya, la lògica del destí de la llengua reclama que sempre que se la celebri caldria unir totes les literatures en les quals s’escriu. La literatura espanyola, afirma amb els arguments d’aquell llibre seu, no s’entendria sense el que van crear gent com Onetti, Rulfo, Vargas Llosa o Gabriel García Márquez. Aquell esperit va ser el boom, al qual també va pertànyer el seu amic Julio Cortázar, però l’organització espanyola no va trobar aquesta vegada manera d’acomodar aquesta conjunció miraculosa que ha fet (torna a dir Michi Strausfeld) de l’espanyola (d’Espanya) una literatura millor.

D’aquesta aliança, que aquí aquesta vegada almenys no ha sigut possible, va parlar després, de manera entusiasta, el ministre de Cultura, Miquel Iceta. El futur de l’espanyol (i de l’espanyol digital, a la xarxa, que d’això van parlar ell, el director del Cervantes i després la vicepresidenta Calviño) no s’entén sense la presència d’Amèrica com a part indivisible de l’idioma que parlem. A Michi Strausfeld li va cridar l’atenció aquesta contradicció entre l’ambició panamericana que reclama el ministre per a la llengua i l’escassa presència d’escriptors d’aquell continent a la fira, que consisteix en vuit autors.

El món havia de ser digital, però... Aquí hi ha, buscant lliçons estrangeres per la fira, llibreters espanyols, dels quatre punts cardinals, autors joves i vells, veterans de la fira amb les seves bosses i els seus llibres, i les seves carpetes d’apunts. «Aquesta ha sigut la fira del retrobament després de tres anys sense venir a causa de la pandèmia. Ha sigut una alegria tornar a trobar-nos amb editors i agents internacionals als quals feia temps que no vèiem en persona», explicava aquest divendres Idoia Moll, directora de l’editorial Alba, optimista i feliç malgrat que, deia, havien notat una reducció dels expositors internacionals respecte a anys anteriors. Més enllà d’aquest cens, als pavellons de Frankfurt hi ha a tot arreu el paper que s’havia d’acabar (el 2023 per als diaris: el periodista italià Eugenio Scalfari va preguntar a quina hora pararien exactament aquell any les rotatives) quan s’assentés el CD-ROM, no s’ha rendit, i de fet hi ha un evident aire de paper (de paper de llibre) en les activitats a les quals assistim.

Primers espases

Sergio del Molino, per exemple, ha vingut aquí a parlar del seu llibre sobre l’Espanya buida, tot i que hi hagi ja molts aniversaris d’aquesta obra que li ha donat anomenada també internacional, i també alemanya; li demanen autògrafs i el conviden a tot arreu a explicar aquest costat d’Espanya que es va començar a assecar, potser, el 1991, quan aquí aplaudien per primera vegada a l’estranger les literatures d’Almudena Grandes o Javier Marías, dos grans autors ara desapareguts que la part espanyola de la fira ha convocat en dos emocionants homenatges.

El món és aquí digital, i de paper. Hi ha pocs autors tan de paper com Arturo Pérez-Reverte, que és a més el que més paper ven, a Espanya i, entre els espanyols, també a Alemanya... Sergio Vila-Sanjuán, periodista, narrador, director del suplement Cultures de La Vanguardia, el va entrevistar per al públic de la Fira de Frankfurt. I li va recordar a Pérez-Reverte l’última data en què l’autor de la sèrie Alatriste va venir a aquest regne del paper (que havia de ser totalment digital).

Ja havien sonat els clarins de la por per al vell llibre, era el 1998, i Pérez-Reverte va venir amb la seva motxilla a parlar de la via europea al ‘best-seller’ amb el seu col·lega anglès Ken Follet... «És clar que va prosperar aquesta via, com a best-seller i com a part de la literatura de qualitat que es feia i es va continuar fent». Ell venia d’haver fatigat (com deia Jorge Luis Borges) diverses bones biblioteques familiars, i la seva cultura literària (que és europea) és una barreja que va néixer en el si de la seva família: «La meva àvia era de ‘best-sellers’ i el meu avi era més de llibres més literaris, clàssics.»

Així es va fer Pérez-Reverte, i així es va presentar en aquella ocasió de la qual ara fa vint-i-quatre anys. En aquell moment, precisament, mentre parlaven l’espanyol i l’anglès, es va conèixer al món, i en aquella fira encara de paper, que José Saramago havia guanyat el premi Nobel de Literatura. L’autor d’Ensayo sobre la ceguera havia sigut a la fira i tornava a aquesta fira des de l’aeroport. El rebombori (també de paper) que es va produir a Frankfurt no va afectar el debat sobre la via europea al ‘best-seller’. És clar que va triomfar aquesta via, va dir ahir Pérez-Reverte. «No tens més que veure, Sergio, allò que va ser capaç de fer Umberto Eco».

A l’altre costat d’on havia parlat Perez-Reverte amb Vila Sanjuán es va produir de seguida una altra evidència que el CD-ROM no va poder ni amb el més clàssic dels monuments literaris de l’espanyol, l’agent literària Carmen Balcells, que va inaugurar el sector de les agències abans del ‘boom’, es va posar al servei d’aquell fenomen que potser un dia es reediti aquí amb l’ajuda d’aquesta Espanya que es declara deutora de semblants èxits literaris, i ara és un mite també per als que no la van conèixer.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

A partir del llibre que la celebra (Carmen Balcells, traficant de paraules, Debate) la seva autora Carme Riera i Rosa Montero, novel·lista, escriptora que va confiar en Balcells per encarrilar la seva ara molt important carrera literària, van parlar davant un auditori que no acabava de creure’s que aquella dona que va revolucionar el món de l’edició literària movent un sol dit, el dit del ‘boom’, fes tantes coses, totes tan diverses, asseguda en un despatx, viatjant a Amèrica, anada i tornada, posant a escriure (i no a fer qualsevol altra cosa) a Mario Vargas Llosa o a Gabriel García Márquez.

Tot això, per cert, ho feia Carmen Balcells recolzada en un quadern de paper de color groc sobre el qual escrivia a mà com havia de ser l’ordre dels llibres que ella controlava minuciosament, amb un entusiasme que no la va doblegar sinó quan es va produir ja l’últim sospir. Aquí, a Frankfurt, hi va ser poc, però en la seva època no es movia un paper sense que ella sabés quin avenir l’esperava a què ho hagués escrit.