▾ .com .cat
Oci i Cultura
Mor William Klein, mestre de la modernitat fotogràfica

Obituari

Mor William Klein, mestre de la modernitat fotogràfica

  • Mort amb 94 anys, el fotògraf i cineasta va revolucionar la fotografia amb les seves imatges de carrer i la reinvenció de la iconografia pop del món de la moda.

Mor William Klein, mestre de la modernitat fotogràfica

EPC

3
Es llegeix en minuts
Quim Casas
Quim Casas

ver +
Per què confiar en El Periódico
0 Comentaris

Una de les primeres coses ‘normals’ que recordo haver fet després del final de l’estat d’alarma decretat el 14 de març del 2020 va ser veure a la Pedrera l’exposició ‘Manifest’ de William Klein, que va poder visitar-se entre el 15 de juliol i l’1 de novembre d’aquell any de pandèmia i confinament. Va ser una nota de modernitat pop i fotografia de carrer: les fotos en blanc i negre de models femenines de cabells curts i vestits de ratlles, la d’un nen mirant desafiador a càmera i apuntant amb una pistola, la d’una dona molt elegant baixant d’un taxi novaiorquès, la d’un grup de joves masegats a l’espera de l’inici d’un concert de The Rolling Stones, la d’una manifestació proletària als carrers de París.

Klein va renovar la fotografia a partir dels anys 50, tot i que de vegades es va considerar més antifotògraf que fotògraf. Va morir dissabte passat, amb 94 anys, i va deixar un llegat immens i una ruptura permanent. La seva càmera va capturar les contradiccions de la societat moderna. S’assemblava de vegades a Walker Evans, quan aquest fotografiava amb càmera oculta els homes, dones i nens que viatjaven al metro de Nova York, o a la immediatesa d’un Robert Frank. Rostres desenfocats en primer pla entre la multitud, noies en biquini en un parc, una model multiplicada fins a l’infinit en un joc de miralls, dones luxoses, noies amb un lleopard i indigents rient davant l’objectiu de la seva càmera.

Una fotografia de contrastos –com la de dues dones occidentals en banyador prenent te i refrescos al desert africà amb uns dromedaris–, atenta i expressiva, essencialment en blanc i negre fins que Klein va descobrir les enormes possibilitats del color. També va barrejar les dues estètiques: la foto de la coberta del disc de Serge Gainsbourg ‘Love on the beat’ (1984), en què veiem el cantant en una actitud andrògina fumant un cigarret, és en blanc i negre amb els llavis tenyits d’un vermell carmesí.

Nascut a Nova York, fill d’immigrants jueus, amb 20 anys es va traslladar a París per cursar estudis d’Història de l’Art a la Sorbona. Allà va començar a desdoblar-se la seva mirada: sempre s’ha parlat del Klein americà i el Klein europeu. Les seves primeres influències van procedir de Fernand Léger, l’escola Bauhaus i Piet Mondrian. Uns anys després va fer diversos murals a Milà i va col·laborar en revistes italianes d’arquitectura. Es va interessar en la barreja de la fotografia amb la pintura abstracta i l’escultura.

Fotògraf de moda

Notícies relacionades

De tornada a Nova York cap al 1954, va entrar en contacte amb la revista ‘Vogue’, que el va contractar com a fotògraf de moda –i ell va imposar fotografiar les models en ple carrer, buscant contrastos extrems– i li va finançar un projecte molt personal, una espècie de diari fotogràfic de la ciutat tal com la veia ara, després del seu periple europeu. El va anomenar el grau zero de la fotografia. Els Estats Units el van rebutjar, així que va compilar tot aquell material en un llibre, ‘New York 1954-55’, i va tornar a París, on el cineasta Chris Marker el va ajudar a publicar-lo. La portada era molt impactant: fons vermell, el nom de Klein en blanc i el de Nova York en negre amb lletres molt grans i asimètriques.

Va fer també ‘diaris de fotos’ de Roma, Tòquio i Moscou, però entre mitjans dels 60 i el 1980 va substituir la fotografia pel cine. Havia sigut consultor artístic de Louis Malle a ‘Zazie al metro’ (1960) i havia dirigit el curt ‘Broadway by light’ (1958), un treball experimental rodat a Times Square. Els seus dos llargmetratges més coneguts serien ‘Qui êtes-vous, Polly Maggoo?’ (1966), barreja de musical, animació i fotos fixes que satiritza el món de la moda, i ‘Mr. Freedom’ (1969), una virulenta paròdia dels relats de superherois en què el seu protagonista mata i viola per combatre el comunisme. També va participar amb Marker, Resnais, Varda i Godard en el film col·lectiu ‘Loin du Vietnam’ (1967) i va rodar el documental ‘Muhammad Ali, the greatest’ (1969). Als 80 va tornar a la fotografia, tot i que no va abandonar el cine ni la realització publicitària.

Temes:

Fotografia Art

Inicia sessió 0 Comentaris
cargando
  1. Transport públic Així queden els preus dels títols de transport públic a Barcelona fins que acabi el 2025
  2. Lliga F Escac i mat de les futbolistes al Llevant Badalona: «És el circ més gran que he viscut com a professional»
  3. Tempesta judicial i política Cerdán no entrega l’acta de diputat i augmenta el nerviosisme del PSOE
  4. Tempesta judicial i política L’UCO apuntala el relat d’Aldama de les comissions per obres públiques
  5. La xacra de la corrupció El soterrament de les vies a Sant Feliu de Llobregat, la presumpta manipulació de Koldo, Ábalos i Cerdán a Catalunya