Alaska: «De manera inconscient, sempre hem volgut fer ballar la gent»

¿Quan neix Alaska com a artista?

Bé, jo amb 12 anys vaig agafar aquest nom abans de tenir un grup. Després vaig estar en el meu primer grup, Kaka Deluxe, i després, al principi d’Alaska y los Pegamoides, vaig començar a ser-ne la cantant.

¿Què queda de l’Alaska de la ‘movida’ madrilenya?

Jo espero que res, l’adolescència és un horror. Quan la vius sembla que no s’acabarà mai. Espero que no quedi res de les inseguretats. Però, d’altra banda, una cosa que sempre diem Nacho Canut i jo és que nosaltres fem el mateix ara que quan teníem 15 anys, jo no anava a l’escola, tenia el meu grup i feia els meus concerts.

¿Com ha sigut la seva evolució musical des d’aquells anys fins ara?

Crec que la meva música d’ara ja era present. L’any 80 ja vam començar a ficar els primers seqüenciadors amb els ordinadors. En aquell temps era tan present el punk com la música electrònica dels 70.

‘Bailando’ és un dels grans èxits de la seva carrera, ¿sempre ha pretès fer ballar la gent amb les seves cançons?

Doncs de manera inconscient sí. No totes les nostres cançons són necessàriament de ball, però crec que som un grup de música de ball amb connotacions més fosques del rock gòtic.

‘A quién le importa’ és una cançó encapçalada pel col·lectiu LGTBI, ¿Es va crear amb aquesta intenció?

No existia el món LGTBI, érem ‘maricons’ i punt. En aquell moment, en el que es deia el món gai, hi havia un estil de música que era el high energy, que és el d’‘A quién le importa’, però més enllà d’això no tenia cap pretensió de donar un missatge a ningú. Era més aviat una cosa que ens dèiem a nosaltres mateixos. «Ni tú ni nadie puede cambiarme», és que nosaltres som així. Va ser després quan va començar a cantar-se de manera natural en les manifestacions de l’Orgull.

¿Quin diria que ha sigut el seu més gran èxit en la vida?

Doncs continuar fent el que volia als 15 anys.

¿Com defineix el seu nou EP, ‘Edificaciones paganas’?

El disc no es pot definir de cap manera. Forma part d’una trilogia, l’anterior és existencialisme pop i el tercer sortirà a la tardor. No hi ha cap relació entre ells, simplement són cançons que ens agraden.

¿Com és treballar amb Nacho Canut?

Doncs amb ell hi ha hagut una gran evolució. Estem junts des dels 15 anys, i jo en tinc 59. Suposo que continuem així perquè tenim una visió similar del que volem, però, sobretot, del que no volem.

¿Què en pensa del reggaeton i del trap?

A mi em cansa que se’n digui revolució musical. Abans del segle XXI ja hi havia trap i som al 2022. No ho dic com una cosa dolenta, però és una cosa que és allà des de fa molt temps. Hi ha gent que ho barreja tot, com Rosalía, que no té un estil definit, i m’encanta. A mi m’agrada el reggaeton dur, l’old school, com Daddy Yankee i la Gasolina.

¿Què li sembla Rosalía?

He sentit crítiques de gent de 60 anys que no entén què és un concert. Em pots dir que no t’agrada, però no que és horrorós. No senyora, vostè no sap el que és un concert el 2022, vostè veia el Duo Dinámico. A mi el concert em va semblar impecable, moderníssim, és una tia que arrisca molt, surt dels clixés en tot. És molt més fàcil fer el que jo faig que el que fa ella, em sembla superb. Igual que C. Tangana, vaig tenir l’oportunitat de veure’l a Mèxic i fa una cosa molt especial. Hi ha gent que diu «a mi no m’agrada que tinguin càmera», doncs jo els dic: «¡No hi vagi si no li agrada!»

Vostè és una gran fanàtica de David Bowie, ¿hi ha algun artista que se li assembli?

Doncs jo crec que no. Elvis o Bowie es van donar a conèixer d’una manera molt diferent, no hi havia xarxes socials. La manera com els ídols es convertien en ídols era molt diferent de la d’ara.

¿Creu que és més fàcil convertir-se en l’ídol d’algú al segle XXI?

Doncs no ho sé, potser és més fàcil que et coneguin. Jo a Bowie no el veia enlloc, jo l’escoltava.

El nou disc s’obre amb ‘Mi burbuja vital’. ¿Quin és aquest espai per a vostè?

El Nacho i jo creiem que per sobreviure cal tenir una bombolla vital. Jo no he vingut a canviar el món de ningú, ni vull que ningú canviï el meu. Jo vull tenir el meu espai, on no permetré que vinguis a opinar, igual que jo no opinaré en el teu.

¿Què li sembla el públic mallorquí?

Doncs és un públic que coneixem molt, perquè fins i tot en els nostres moments més foscos i de menor èxit sempre hem acabat anant a tocar a algun lloc de Mallorca. Hi tenim grans amics, com Diabéticas Aceleradas, que són com de la família, i ara són a l’illa. A mi l’únic que em fa mal profundament és l’avió, he anat durant anys amb barco a Mallorca, m’he donat unes pallisses mortals. Però per agenda aquest any hi he d’anar amb avió i em fa por.

Notícies relacionades

Els vols de la mort

BCN exhibirà múscul literari i cultural a Guadalajara

¿Què pot esperar el públic mallorquí del seu concert d’aquest divendres?

A Mallorca es veurà alguna cosa del nou disc, però una petita pinzellada. Perquè quan toquem en un festival no presentarem un disc nou, això és un avorriment. Tocarem un repertori més variat, hi haurà una mica de tot.