L’anticançó de l’estiu: ‘People take pictures of each other’, de The Kinks (7)

Sort d’opereta pop feta d’apunts costumistes entorn de la decadent societat britànica, el disc dedica els seus últims compassos a aquesta crítica a l’hàbit de fotografiar situacions que volem considerar memorables i necessitades de ser reviscudes ‘ad eternum’. «La gent fa fotos de l’estiu / per si algú pogués pensar que se l’havien perdut / i per demostrar que això realment va existir», engega sense pietat Davies, per delectar-se després a l’exercici complaent del retrat mutu, entre pares i mares, germans i germanes, encaminat a deixar constància «de l’època en què li importaven a algú».

Contra la nostàlgia

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

L’origen de la cançó se situa al casament d’uns amics, a la qual van assistir Davies i la seva (primera) dona, la lituana Rasa Didzpetris, durant el qual la parella nupcial va ser fotografiada del dret i del revés. El compositor va voler sancionar aquest afany d’utilitzar les imatges per rubricar la mateixa existència, i lligar-nos al passat, cultivar la nostàlgia i una visió parcial dels fets, i fins i tot paralitzar-nos amb l’evocació d’un moment pretèrit presumiblement màgic. Acaba la cançó amb un ritme vivaç que té alguna cosa de ska i de casament grec, transmetent cert galimaties de vodevil que contrasta amb el missatge àcid. Junt amb el quartet opera el venerable Nicky Hopkins al clavicèmbal.

Es tracta d’un material molt de l’estil de Ray Davies, que anys més tard, a ‘Summer’s gone’ (de l’àlbum ‘Word of mouth’, 1984), tornarà a aquest tema impossible, la dificultat per disfrutar dels bons moments quan es produeixen, i no en diferit: «Quan penso en el que malgastem, em posa trist / Mai apreciem el que teníem», lamenta, a propòsit d’un estiu amb «núvols al cel». A ‘People take pictures of each other’, la conclusió és lapidària: Davies demana que li treguin del mig aquelles imatges de l’estiu com a paradís perdut, de quan era petit i es llepava el dit al costat del vell roure. «No em mostris més, sisplau.»