Àlex Ollé i Marina Rebeka ofereixen una impressionant ‘Norma’ al Liceu

La colossal escenografia d’Alfons Flores colpeja la consciència del públic –una part del qual va protestar sonorament al final– pel pròxim dels símbols utilitzats, els 1.200 crucifixos dels quals renoven el bosc sagrat dels gals, magistralment il·luminat per Marco Filibeck. Ollé potencia el conflicte polític i religiós de l’obra de Bellini i Romani amb una protagonista transformada en una sectària líder religiosa, una papessa vestida amb encert per Lluc Castells. Els símbols creen imatges molt fortes, botafumeiro inclòs, però no tot és un al·legat antitotalitari, perquè Ollé també dibuixa amb sensibilitat el triangle amorós que sosté el drama amb escenes esplèndides, com el duo «Oh! Rimembranza» en un confessionari o amb Norma preparant l’assassinat dels seus fills a l’estil Dexter.

El Cor del Liceu que dirigeix Pablo Assante va jugar molt bé el paper fonamental que li assigna el compositor i el ‘regista’, mentre que Domingo Hindoyan, el marit de Sonya Yoncheva –que dirigirà la seva dona en quatre funcions d’aquesta ‘Norma’ a partir de divendres–, es va mostrar còmplice amb els intèrprets; el ‘bel canto’ exigeix un treball a l’uníson per controlar les respiracions i facilitar el correcte fraseig i el ‘cant legato’, i n’hi va haver. El mestre veneçolà també va controlar gairebé en tot moment la coherència fossa-escenari davant una Simfònica del Liceu que coneix íntimament la partitura.

Moments màgics

La Norma de Marina Rebeka ho té tot. La soprano letona és capaç de sostenir l’immens i pesat personatge a dalt de tot gràcies a una força física descomunal i a una tècnica admirable. El seu exquisit fraseig i les seves particulars agilitats van estar servits per un teatral ús dels reguladors creant moments màgics. El seu ha sigut un dels grans debuts de la temporada.

Notícies relacionades

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

L’amistat, posada a prova

També va aconseguir convèncer plenament l’Adalgisa de la mezzo Varduhi Abrahamyan, una belcantista pura ja coneguda pels liceistes amb àmplia experiència en l’estil que va posar el millor de si per crear una jove novícia de caràcter, amb una veu preciosa i ben projectada.

El Pollione de Riccardo Massi es va unir amb un cant voluntariós, heroic i expressiu, millor en els aguts que en la coloratura. Van secundar al triangle el convalescent Oroveso de Nicolas Testé –curt de ‘fiato’ i de projecció– i els correctes Núria Vilà i Néstor Losán com a Clotilde i Flavio. Un Liceu ple per a un final de curs amb nota.