Un tenor singular

Airam Hernández: «Busco el màxim respecte per a la meva feina, la fama no m’interessa»

  • El cantant de Tenerife, que es va forjar cantant al cor del Liceu, debuta aquest dimarts al Gran Teatre en un paper protagonista com a Pollione, a ‘Norma’, de Bellini

Airam Hernández: «Busco el màxim respecte per a la meva feina, la fama no m’interessa»

Zowy Voeten

3
Es llegeix en minuts
Marta Cervera
Marta Cervera

Periodista

ver +

Tothom sabia que tenia un do natural per cantar però el tenor Airam Hernández (La Esperanza, Tenerife, 1983) es resistia a acceptar el seu destí. La rebel·lia que va esclatar en l’adolescència juntamnet amb la seva pletòrica sortida de l’armari tampoc el van ajudar a tenir clara una vocació que només va abraçar als 22 anys, després de ser acceptat a la prestigiosa Escola Guildhall de Londres ¡sense haver estudiat res de cant en cap centre! Tot i que al final no va cursar estudis allà –«era una pasta», recorda– allò va marcar el futur d’aquesta «ovella rosa», com carinyosament van qualificar els seus germans a aquest cantant que s’ha convertit en un dels tenors més versàtils i sorprenents de la seva generació.

La seva ascendent carrera compta amb una actuació important aquest dimarts. El tenor cantarà Pollione, a ‘Norma’, de Bellini, en el seu debut en un paper protagonista al Gran Teatre, un escenari ple de records on va començar com a cantant del cor. L’acompanyaran en escena la catalana Marta Mathéu que debuta com a Norma i Varduhi Abrahamyam com a Adalgisa, en una trencadora producció del furer Àlex Ollé. Amb el director escènic, explica, hi ha hagut una bona entesa, tot i que tingui «una idea de Pollione més antagònica», comenta, on «ell i Norma són dos éssers atropellats per la força de la religió». Defensa a ultrança el seu personatge. «Pollione només tem el que Norma pugui fer amb els seus fills i amb Adalgisa, de qui s’ha enamorat. Però no és un faldiller». L’únic que li critica és «no haver explicat a Adalgisa, que és la versió jove de Norma, la seva relació anterior amb aquesta».

Del cor a primera línia

A Tolosa va acabar cantant no només les seves funcions sinó també les del segon repartiment, amb magnífiques crítiques. «El Liceu és molt més gran i té una acústica bastant més seca. Aquí et sents més exposat», admet. Aquest escenari és ple de records per a ell, on en conserva molts dins i fora del cor. Quan va aconseguir la plaça, quan José Luis Basso era el director del conjunt vocal, va estudiar cant amb Dolors Aldea, al Conservatori Superior del Liceu. Fins aleshores els seus estudis de trompa i el seu do natural per col·locar la veu havien sigut suficients, però em sentia un intrús, necessitava la tècnica si volia més», recorda. Després del Liceu i va participar en concursos com el Viñas i Operalia.

«Aspiro a ser més versàtil del que ja soc»

Després va entrar a formar part de l’Opera Studio i de l’‘ensemble’ de solistes de l’Òpera de Zuric. Va començar a destacar al competitiu món de la lírica. Ara fa anys que és solista, ha treballat amb importants directors i és requerit per prestigiosos teatres. «Busco el màxim respecte per a la meva feina, la fama no m’interessa» Si arriba, benvinguda, però no és el meu objectiu», afirma. I tot i que ja destaca en ‘lied’ i repertori simfònic, a més de l’òpera, vol anar a més: «Aspiro a ser més versàtil del que ja soc», declara aquest fan de Lola Flores, que no descarta acostar-se al flamenc, si es presenta l’oportunitat.

Pròxims reptes

Notícies relacionades

Pròximament l’esperen ‘La flauta màgica’ a Palerm, ‘Lucia di Lammermoor a Polònia, ‘La traviata’ a Lugano, un concert amb Plácido Domingo i ‘El retabloe de Maese Pedro’ en concert dirigit per Heras Casado, que gravarà després. I en pròximes temporades provarà amb l’òpera russa amb ‘Boris Goudonov’ i Wagner, a més de nou repertori belcantista i òperes de Mozart. Sense perdre de vista la música contemporània, una de les seves debilitats.

Hernández va protagonitzar ‘Carusso en Cuba’, de Micha Hamel, per la qual va ser premiat a Holanda i va encarnar Lorca a ‘El abrecartes’, òpera pòstuma de Luis de Pablo estrenada al Teatro Real. «És superimportant apostar per la música del nostre temps. Intento de ser visible per a directors i compositors. Vull aportar el meu gra de sorra perquè la nostra generació tingui veu en la història de la música».

Temes:

Liceu Música