La brillant Nederlans Dans Theater obre el Grec després de 34 anys d’absència

Mascarell, associada al Mercat de les Flors, on ha presentat dues obres aquesta temporada, va ser ballarina de NDT-2 abans de passar a formar part de l’NDT-1, que aplega els intèrprets més qualificats. Coneix bé la mentalitat i l’esperit de superació de la companyia, que anima els intèrprets a desenvolupar-se no només com a ballarins sinó com a coreògrafs, com ella va fer. També va passar per allà Nacho Duato abans de tornar Espanya com a director de la Companyia Nacional de Dansa. Així mateix va ballar en la cèlebre companyia holandesa Catherine Allard, directora de l’exitosa companyia de postgraduats IT Dansa de Barcelona, de què alguns dels integrants també han brillat a NDT, com Lydia Bustinduy.

Evitar l’obvietat

«És la primera obra en què treballo amb música d’orquestra. Formava part de l’encàrrec que em va fer la directora de la companyia Emily Molnar. Volia que treballés amb l’Orquestra del Dutch Ballet, que em va facilitar un assessor musical», recorda Mascarell. Fins aleshores en totes les seves peces la composició musical s’havia anat creant en paral·lel a la composició coreogràfica. En aquesta ocasió Mascarell encadena la música de ‘Das Rheingold’, de Wagner; ‘Eight whiskus’, de John Cage, en versió per a violí; ‘Six Bagatelles per a quintet de vent’, de Ligeti, i el ‘Vals trist’, de Sibelius.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

«Buscava una dissonància d’estils per crear un paisatge sonor melòdic molt variat. Són quatre referents de la música occidental i la seva obra va suposar un punt d’inflexió. Em venia de gust qüestionar-los i subvertir aquesta relació. Evito caure en obvietats». El seu objectiu era evitar les emocions predeterminades, especialment amb Wagner. Amb aquest punt de partida es va posar a treballar a la sala d’assajos amb els ballarins, a base d’improvisacions, buscant anar més enllà de la seva zona de confort. També van treballar amb altres artistes com l’arquitecta Ludmilla Rodrigues, creadora d’unes formes geomètriques amb què juguen els intèrprets, i l’artista visual Leticia Sckrycky (il·luminació). «Veurem un espai en contínua transició on aquests elements formen un horitzó que les ballarines acaben de completar. Elles també són elements arquitectònics».

Respecte al seu mètode de treball, apunta: «No m’agrada imposar les meves idees, prefereixo processos col·laboratius». A nivell de moviment, afegeix, ha volgut «trencar els patrons establerts, treballar individualment amb cada ballarí perquè s’allunyi de qualsevol automatisme», afirma la creadora establerta a la Haia amb nombrosos i interessants projectes en marxa, tant a Europa com a Àsia.