Red Hot Chili Peppers marquen múscul funk-rock a l’Estadi Olímpic

Exhibició de força, la dels Peppers, que fins i tot sense arribar a vendre tot el paper, van convocar 49.000 assistents (segons la promotora Live Nation) en plena setmana d’hegemonia ‘primaveral’, després d’omplir dijous La Cartuja, a Sevilla. Va tornar amb ells el concert d’estadis, tres anys després de l’últim que va viure aquest recinte en format complet, abans de la covid-19, el d’Ed Sheeran el juny del 2019. Rock de gran format precedit per l’actuació d’un poderós raper, el novaiorquès Nas, que va preparar el terreny amb un ‘set’ fornit, acompanyat per un ‘dj’ i un abassegador bateria, amb números com ‘Made you look’ i ‘One mic’.

Improvisant a l’estadi

Red Hot Chili Peppers se les apanya per continuar transmetent una sensació de banda que es diverteix tocant i que es presta a improvisar, exercici no gaire corrent en un estadi, on tot s’endevina mil·limetrat. Per obrir la sessió, una ‘jam’, desentumint músculs i greixant les peces. La imatge a les pantalles de John Frusciante, el guitarrista i fill pròdig (i ja van dues vegades), va resultar molt aplaudida, si bé ja sabem que aquí els quatre operaris treballen, i el baix de Flea, amb les seves entremaliadures i el seu ‘slapping’, va marcar territori des del minut u. D’allà a ‘Can’t stop’ i, seguint la traca de benvinguda, ‘Dani California’ i ‘Around the world’, temes procedents d’aquests àlbums del canvi de segle que al seu dia van sumar nous fans.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Anthony Kiedis, tors despullat a l’estil Iggy Pop, és un cantant dotat d’una miraculosa sensibilitat malgrat la naturalesa contundent del so ‘peppers’, i sap sonar contundent sense necessitat de cridar. Això es va apreciar en els temes nous, més rics en matisos i modulacions, com aquest ‘Black summer’ amb líriques connotacions covid. En una altra d’aquestes peces, ‘The heavy wing’, qui va prendre la veu cantant va ser Frusciante, guitarrista aclaparador en les seves carreres pel mànec. 

‘Groove’ inconfusible

L’obra recent va reservar alguns espais de més serenitat en l’equador del concert, si bé tot el que el grup toca ho fa seu d’una manera inconfusible. El seu ‘groove’ flotant, amb una assentada alquímia entre els quatre membres, va transmetre tensió a un repertori que va avançar en els trams finals amb ‘Californication’, crit d’alerta de la decadència occidental amb les seves cites a Cobain i Bowie. I més cartes populars que van sotmetre l’Estadi: ‘Give it away’, lloa a la generositat material, i el mig temps ‘Under the bridge’, record dels vells temps, dies d’extraviament i drogues, ja feliçment superats.