George Miller desconcerta a Cannes amb la seva fantasia «anti Mad Max»

Swinton és una doctora en literatura de visita a Istanbul; Elba és el geni de la làmpara que se li apareix de sobte i, per convèncer-la que li demani tres desitjos, decideix explicar-li la seva llarga biografia, que es prolonga a través de mil·lennis, dinasties i continents. El que segueix és una successió de ‘flashbacks’ que ens transporten successivament a la cort de la reina de Saba, l’Imperi otomà i la Turquia del segle XIX. Tant amb la successió de relats com amb el que passa quan la parella surt finalment de l’habitació, Miller sembla voler-nos parlar de la necessitat dels nostres desitjos i dels perills que comporten, de com la nostra dependència de la tecnologia i la ciència ens ha separat del que ens fa veritablement humans i, sobretot, de l’amor. Aquesta, almenys, és la idea. La cursileria i el deix ‘new age’ que els carregats diàlegs arrosseguen, en qualsevol cas, hi interfereixen.

Mentrestant, Miller dona mostres de la seva inesgotable imaginació i el seu habitualment disfrutable gust per l’excentricitat, però per això recorre al tipus d’esteticisme propi dels anuncis de perfum: composicions bigarrades, imatges alterades a base de saturació cromàtica i hipercontrast i efectes especials orgullosos de la seva pròpia artificialitat. Alguns en diuen bellesa.

 

Contra els fastigosament rics

Gràcies a títols com ‘Play’ (2011), ‘Força major’ (2014) i el que li va proporcionar la Palma d’Or en aquest festival, ‘The Square’ (2017), Ruben Östlund s’ha confirmat com un observador especialment implacable de la conducta social humana i, en particular, de les nostres flaqueses i estupidesa. I els personatges de ‘Triangle of Sadness’, presentada avui a concurs, probablement siguin els més ridículs de tota la seva filmografia, en bona mesura perquè són milionaris. El creuer de luxe al voltant del qual orbita el relat, al cap i a la fi, inclou entre els seus passatgers un oligarca rus que es declara «el rei de la merda», i una amable parella d’avis que es queixen de com les noves lleis han perjudicat el seu negoci de venda de mines antipersones; és lògic que, arribat el moment, el director suec decideixi que gent d’aquesta mena mereix un càstig sever, que entre altres floretes implica convertir-los en víctimes d’un pandimoni de vòmit i excrements.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Mentre els contempla, Östlund es preocupa per subministrar-nos dosis generoses i gairebé sempre precises d’humor negre i sàtira. Per moments, és veritat, se li’n va la mà; alguns gags s’allarguen fins i tot bastant després del que l’eficàcia còmica recomanaria. Tanmateix, i com certifica l’estrepitosa ovació que la pel·lícula ha obtingut en la seva projecció per a la premsa, això no minva el plaer morbós que ens proporciona comprovar com s’esquerden els fastigosament rics, els guapos i els ‘pijos’.