L’últim ball de ‘la Chana’: «Només he sigut lliure a l’escenari»

La cita és el 4 de juny al Teatre Monumental de Mataró, acompanyada per el Pele al cant i amb Antonio Canales, Carmen ‘la Talegona’ i ‘el Yiyo’ com a artistes convidats. Els seus veloços peus eren una metralleta i continuen marcant un compàs endimoniat a la seva edat. Fins i tot asseguda en un sofà –que no és la cadira amb la qual ha sortit a escena al final de la seva carrera– i amb unes sabates de passejar, ‘la Chana’ demostra una empenta i una potència impressionants en diverses ocasions durant l’entrevista. Passa de la paraula al ball amb naturalitat.

Ella s’ha expressat sempre a través del flamenc. «Jo nomeés he sigut lliure a l’escenari, per això improvisava i feia el que volia, perquè mai he sigut lliure», diu, emocionada, amb els ulls humits. «Em quedava a casa per netejar, per fregar, per servir, era l’esclava del meu company». Ell, de qui mai diu el nom, era el ‘tocaor’ en la seva companyia, gitano, com ella, que la maltractava, una situació que ella va ocultar per por que la seva família hi intervingués i tot acabés de forma tràgica. Per ell va deixar d’actuar quan estava a dalt de tot, als 33 anys. Temps després la va abandonar, amb la seva filla, deixant-la en la misèria. «¡Va arruïnar la meva joventut! No podia parlar perquè les que tenim germans hem de callar. Però jo he anat a Santander i li he perdonat cara a cara, davant de la meva filla i de més persones.»

No vol parlar-ne, però li surt. Són records que tornen a la ment d’aquesta gitana filla de la postguerra, amb un pare que no volia que actués. Va ser el seu oncle, ‘el Chano’, qui va aconseguir-ne el permís patern després de prometre que la tancaria amb pany i clau per controlar-la. Eren altres temps, com molt bé han reflectit tant ‘Bailaora’, llibre biogràfic de Beatriz del Pozo (Capitán Swing) com el premiat documental ‘La Chana’, de Lucija Stojevic.

Amb 75 anys, ‘la Chana’ desprèn un magnetisme devastador. Ningú diria que acaba de sortir de l’hospital. «Estic dèbil, però després em surt el lleó de la tribu de Judà», comenta en un rampell, percudint amb gràcia contra el terra. Se la veu animada, tot i que confessa que fa tres anys que no es posa les sabates en públic. ¿Realment el dia 4 es retira? «Aquesta és la idea. No mentiré encara que m’esquarterin i em matin perquè no passa res, l’ànima continua vivint. Tinc 75 anys i mig i no en vull més. Serà l’última actuació si Déu ho vol. Jo no serveixo als homes, sinó a Ell».

Té un sisè sentit per al compàs: la seva ànima, el seu cap i els seus peus són tot un quan balla. «A mi, si em diuen un ‘ai’ que arremet, jo entro. Tot surt de dins, del cor, perquè els membres obeeixen l’ànima, el que sents en aquell instant».

Així va ser des de la seva primera actuació. Encara recorda la ràbia amb què va sortir a escena en la seva primera funció, quan tenia 14 anys. «Surt i balla», li va dir el seu oncle la primera vegada que la va portar davant del públic. «Però, ¿què faig?, li vaig preguntar. ‘Tu surt. ¿O és que ets tonta?’, em va dir. Em vaig enfadar molt per dins i, mentre ell sortia a asseure’s amb la guitarra, em va venir un rampell. En aquella època no podies dir res a una persona gran. Vaig sortir del camerino com un cavall sense fre. Arribo a escena, em paro, el miro enfadada i el ‘cantaor’ comença. Quan jo volia velocitat, els parava i pujava el tempo. El primer dia vaig veure que sabia manar, que em manava això», diu mentre es toca el cor.

De l’Hospitalet al món

Va passar de ballar quan era petita a les festes, bodes i batejos en una casa petita de maons a l’Hospitalet, al costat del cementiri, a transformar-se en una gran artista que recorria el món sencer amb la seva companyia. Ho va aprendre tot pel seu compte. «On jo vaig créixer hi havia moltes casetes baixes dels pobres, però eren de maó, no eren barraques». A la porta de la seva feien totes les celebracions. «Feien foc i venien tots els veïns, fossin o no gitanos, perquè ens estimàvem igual».

Aviat, aquesta nena es va cansar de les rumbes i va començar a investigar amb altres pals. Intentava col·locar el repic dels peus escoltant a la ràdio ‘cantaors’ com Pepe Pinto i Rafael Farina. «I quan tocaven la guitarra vaig pensar: ‘això deu ser el compàs’. Em passava la nit fent la música i comptant al meu cap. Així treia els passos», recorda. Al matí posava el seu ball a prova. «Els maons no eren fixos, els feia sonar amb espardenyes i vaig caure a terra més d’una vegada», diu. Però no es va rendir fins que va adquirir aquesta velocitat, força i certesa amb la qual va sorprendre el món sencer.

La seva força i el seu ‘duende’ van deixar admirats artistes com Salvador Dalí i actors de cine com Peter Sellers, que després de descobrir-la a Los Tarantos de Barcelona va plasmar el seu art a ‘El magnífico Bobo’ (1967). També ballarins com Maia Plissétskaia i Mikhaïl Baríxnikov van caure rendits a aquests peus veloços. El seu art encara fascina les noves generacions: Rocío Molina li va pregar que ballessin juntes en la Biennal de Sevilla el 2017 i ‘la Chana’ hi va accedir.

Improvisadora innata

Per ‘la Chana’, la improvisació ho és tot. En escena es transforma. És com si estigués en trànsit. «És fantàstic: tot et passa per la ment a la velocitat del llamp, te n’adones, ho sents i actues. I no vull que m’aplaudeixin quan ballo perquè em desperten». I afegeix: «El que ballo em surt de dins. Per això, quan veig el flamenc tan preparat, ploro. Però no vull parlar d’això perquè són els meus amics». Sap que no és or tot el que brilla. «En el món artístic hi ha moltes desavinences. Tothom parla molt bé, però no és veritat».

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Per alguns veterans és difícil combregar amb el nou flamenc. «En el flamenc d’avui tot està molt preparat. Es creuen que la força és el que val. Però un cop ben fet –s’atura i ho demostra amb el peu– parla tots els idiomes».

I per reblar les seves paraules em posa un àudio de WhatsApp del seu col·lega René Heredia, guitarrista de Carmen Amaya, deixeble de Sabicas i íntim amic de Paco de Lucía. Als seus 83 anys, Heredia deixa clara la seva visió sobre el flamenc d’ahir i d’avui: «Com balla ‘la Chana’, amb aquest esperit, ‘duende’ i sentiment, i sobretot la seva tècnica és increïble. Cal donar gràcies que encara viu. El món del flamenc està desapareixent amb el flamenc nou que he vist: molta tècnica, molta rapidesa, però poc ‘duende’ i poc sentiment». ‘La Chana’ és memòria viva del flamenc. No es perdin el seu últim ball.