Raquel García-Tomás estrena ‘Suite of myself’ amb l’OBC, la seva obra més personal

«No sé què em fa més il·lusió, si estrenar la meva primera obra amb l’orquestra de la meva ciutat o cantar-la. ¡Totes dues coses!», exclama amb un gran somriure abans d’enfrontar-se al primer assaig amb cor i orquestra. Al podi hi ha Giedrė Šlekytė, una directora lituana que admira, assistent de Vladímir Jorowski a Munic. «Treballa molt bé», comenta. «És important tenir referents femenins i per a això n’hi ha prou amb deixar que les dones facin el mateix que els homes. No es tracta d’afavorir, sinó d’equilibrar la balança», afirma la creadora de la premiada òpera ‘Je suis narcissiste’ que la temporada vinent estrenarà al Liceu ‘Alexina B.’

Per crear ‘Suite of myself’ va escollir textos de Whitman amb què s’identifica. «Reflecteixen com em sentia jo en els primers mesos de confinament durant la pandèmia. Però la seva mirada és prou àmplia perquè qui els canti els pugui fer seus».

L’encàrrec de l’Auditori era fer una peça per a cor i orquestra que partís de la música de Johann Sebastian Bach amb total llibertat. Però atenció, el cor era especial. «He tingut en compte que molts no saben ni llegir música», apunta. La majoria va aprendre amb El cor canta, una iniciativa participativa de l’Auditori. Quan s’hi van apuntar no imaginaven que acabarien debutant en la temporada de l’OBC estrenant una obra.

Afrontar Bach

«Inspirar-me en la música de Bach i aconseguir que l’obra tingués un caràcter propi ha sigut un repte», afirma García-Tomás. Ha utilitzat passatges de ‘La passió segons Sant Joan’, d’una invenció a tres veus per a teclat, la BWV 797, i la sarabanda de la ‘Suite francesa núm. 2 en do menor’. «Vaig jugant amb totes elles, agafo motius d’una, els barrejo amb d’altres i els transformo», explica. La part coral no resultarà complexa per als cantors, comenta. Però sí que ho va ser per a ella: «Quadrar el text de Whitman amb corals preexistents amb una altra distribució sil·làbica era un puzle. Tot havia d’encaixar sense que es notés que és un Frankenstein. Vull que soni tot molt natural, com si de bon principi aquesta música hagués estat composta per a aquest text quan en realitat es va crear segles abans».

Es podrà escoltar Bach en aquesta peça, però diferent, transformat o desconstruït. «Les cites es reconeixen, però això és una altra cosa», aclareix.

Notícies relacionades

L’amistat, posada a prova

Del narrador com a ventríloc

Va haver de mirar-s’hi molt i no només en la composició musical, sinó en la selecció i organització dels versos de Whitman. «De vegades és més fàcil crear des de zero que reconvertir una cosa ja existent», confessa.

El principal problema va sorgir quan ja tenia el 80% de la partitura: «No sabia com acabar-la». Va optar per dedicar-se a altres encàrrecs. Al cap d’un temps, de manera natural, va trobar el que necessitava. «De vegades, davant un problema el millor és no obsessionar-s’hi i deixar espai al cervell. La pressió només és bona amb mesura». Ho diu per experiència. «Jo treballo sota molta pressió i sé que si t’excedeixes escanyes la creativitat». Esperem que això no passi el dia de l’estrena.