Vuit vides i una guerra sense fi

La veu d’una generació tradicionalment oblidada i silenciada que Lee ha volgut recuperar com un doble exercici de justícia històrica i reivindicació dels personatges femenins poderosos. "Si parlem de personatges masculins, el ventall és enorme, però amb els femenins sembla que l’espectre es redueix a dones bones i cuidadores. Per això m’agraden tant autores com Elena Ferrante, Margaret Atwood i Gillian Flynn, capaces de crear personatges femenins molt complexos que de vegades odies i t’agraden alhora", explica l’autora.

Supervivent perpètua

D’aquest motlle, o un de molt semblant, en neix la protagonista de Las 8 vidas de una centenaria sin nombre, supervivent perpètua des del moment en què aconsegueix sortir amb vida de la base imperial de Semarang i la seva estació de consol, eufemisme japonès per referir-se a les cases en què tancaven les esclaves sexuals. "Si parlem de les dones de consol, pràcticament tot el que és a la novel·la és cert o basat en fets reals. No obstant, no vaig poder fer servir res de les coses més espantoses o atroces que els van passar, ja que el nivell de crueltat era massa extrem. Hi vaig descobrir l’atroç ironia que de vegades has de suavitzar la realitat perquè pot ser molt més estranya i cruel que la ficció", relata l’escriptora.

Lee, que va néixer i va créixer a Seül i va estudiar literatura anglesa a Colúmbia, va començar a escriure la seva primera novel·la en coreà, però es va passar a l’anglès quan es va adonar que alguna cosa no funcionava. "De vegades és més fàcil ser franc amb un estrany –assegura. Així que, de manera accidental, escriure en anglès em va brindar més llibertat i va reduir la possibilitat d’autocensura". Alguna cosa devia intuir l’escriptora, ja que ara que la novel·la s’ha traduït al coreà la reacció de la seva família no ha sigut precisament entusiasta. "La mare no va poder acabar la novel·la i hi ha algun detall amb què el pare no estava especialment content", reconeix.

Classes per a desertors

Notícies relacionades

Duki, un diable generós amb les claus del Sant Jordi

El comte de Montecristo

Deu ser que de la combinació de la vida de la seva tia àvia, una de les dones de més edat que va aconseguir escapar-se de Corea del Nord, la seva pròpia experiència com a professora voluntària d’anglès dels desertors i la lectura de títols com Herstory, Song of a butterfly i Querido líder: vivir en Corea del Norte només en podia sortir una novel·la amb les ferides a la fresca i els traumes ben a la vista. "Quan vaig voler entrevistar la meva tia àvia per al llibre, ella ja havia començat a patir Alzheimer, així que al final va acabar sent una barreja d’imaginació i recerca d’episodis històrics", matisa. Al menú, ocupació, guerra civil i control total. I això només als entrants. Qui no ho voldria enterrar i oblidar. "Tothom estava en mode supervivència, així que no hi havia temps per reflexionar sobre el trauma, però ara les generacions més joves tenim l’oportunitat de mirar endins", diu.

Anys de conflicte i veïnatge mal avingut entre totes dues Corees tampoc no semblen haver-hi ajudat gaire. "Continuem sent països diferents. Oficialment, continuem en guerra, perquè oficialment no s’ha arribat mai a un acord de pau", assegura. La carta sentimental, a més, ja ha deixat de ser una carta i els joves de la pròspera i talentosa Corea del Sud ja no senten gens d’afecció pels seus veïns del nord. "Les possibilitats d’arribar a una reunificació coreana són cada vegada més petites, perquè ja no hi ha vincles familiars. La generació dels meus avis va deixar enrere amics i família. Nosaltres sentim les històries, però sense sentiment directe, així que imagina’t els més joves. Per a ells és un altre país: els habitants de Corea del Nord ja els resulten completament aliens, molt més que els americans. D’altra banda, la bretxa econòmica és tan gran que no crec que ara hi hagi gaires coreans que vulguin la reunificació", explica.