Cooperació amb la policia, guàrdies amb armes...: així gestionen la seguretat els museus del món després d’altres ‘robatoris del segle’

Aquest és un repàs per les principals galeries i pinacoteques del món que també han patit robatoris de pel·lícula i com gestionen la seva seguretat:

Alemanya ha patit un parell de «cops del segle», amb pocs anys de diferència i atribuïts a un mateix nom, el clan Remmo, el cognom de família nombrosa d’origen àrab. Aparentment els va resultar fàcil esquivar els dispositius de seguretat de dos museus de rellevància nacional. Un d’ells va ser el 2017 al Bode, part de l’Illa dels Museusde Berlín, el cor museístic de la capital. D’aquí «va desaparèixer» la moneda d’or pur més gran del món, de 100 quilos de pes. Dos anys després, diversos membres del clan Remmo van irrompre a la Volta Verda de Dresden, l’anomenada Florència de l’Elba.

Per al robatori de les joies de la corona a Dresden, els lladres van tallar els cables de l’enllumenat públic davant el Palau de Dresden. Van arrencar després la reixa d’una finestra i van entrar a la Volta. Van destrossar les vitrines amb les joies, es van emportar 21 peces amb un total de 4.300 diamants valorats en 115 milions d’euros. Eren part del tresor del ‘Rei Sol de Saxònia’, August el Fort. Van fugir en un cotxe que va aparèixer després incendiat en un aparcament. La primera alarma va saltar hores després, de matinada, al detectar-se l’incendi a la caixa de connexions del museu.

Cinc membres de la banda van ser capturats i condemnats uns anys després. Curiosament, la investigació va portar la policia fins a un altre procés contra diversos membres del mateix clan àrab Remmo, el més actiu entre les bandes criminals que operen a la capital. Al banc dels acusats s’asseien diversos implicats en el robatori de la moneda d’or del Bode.

En el cas de la Volta Verda hi va haver almenys un final més o menys feliç. Es van recuperar part de les joies gràcies a un acord entre la defensa i la fiscalia. Van reaparèixer una mica malmeses i així es van exhibir en la seva reestrena. De la moneda d’or del Bode, de mig metre de diàmetre i tres centímetres de gruix, mai més se’n va saber. Havia sigut donada a Berlín pel Canadà i estava valorada en un milió d’euros. Se suposa que els lladres la van fondre, van dividir i van vendre per parts, cosa que probablement va multiplicar per quatre el seu valor nominal. És, per tant, irrecuperable. Tampoc aquí van ser necessàries grans maniobres tècniques: els lladres van ingressar al museu amb ajuda d’una escala des del carrer i a través d’una finestra.

Les autoritats museístiques diuen haver après la lliçó, actualitzat la seva seguretat i incrementat la cooperació amb les forces policials. «La seguretat al 100% lamentablement no existeix (...) Nosaltres reforcem els nostres equips, però també ho fan els criminals», ha admès el vicepresident de la Fundació del Patrimoni Prussià, Gero Dimter. De la seva institució en depenen 25 museus públics i arxius de Berlín, inclòs el Bode i la resta de l’Illa dels Museus.

Un dels robatoris més misteriosos i intricats en la història dels museus a Itàlia va ocórrer el febrer de 1997. Aquell any, una valuosa pintura de Gustav Klimt, ‘Retrat d’una dama’ (1917), es trobava a la galeria Ricci Oddi de Piacenza, al nord del país. L’irònic és que l’obra acabava de ser recuperada. De fet, poc abans del robatori, un estudi amb rajos X havia revelat que la pintura del famós artista austríac estava amagada a sota d’una altra, després d’anys de mantenir-se en parador desconegut.

Una bona notícia que va durar poc. De fet, la seva troballa havia provocat un gran entusiasme a Piacenza, i les autoritats finalment havien decidit organitzar una exposició especial. Va ser llavors quan el quadre va desaparèixer. Al principi, ningú se’n va adonar, ja que el Klimt havia sigut col·locat en una zona en obres: les portes no estaven tancades, la gent entrava i sortia, i el sistema de seguretat no estava connectat.

Per acabar-ho d’adobar, també és curiós com es va recuperar el quadre. Va passar el 2019, quan tres jardiners, de manera fortuïta, van ser encarregats de tallar una heura al jardí del museu. En executar la seva tasca, els tres homes es van topar amb una trapa que contenia, a més de diverses deixalles, una bossa d’escombraries negra amb la pintura robada.

Tal va ser la sorpresa que, al principi, es va pensar que no era autèntica, però finalment es va comprovar que ho era, i es va plantejar la hipòtesi que els lladres l’havien abandonat allà amb l’esperança de recuperar-la més endavant, una cosa que mai van aconseguir. En qualsevol cas, després d’aquest incident, les mesures de seguretat de molts museus italians es van reforçar. En el cas concret de la galeria Ricci Oddi, després de la recuperació del Klimt, es va instal·lar una vitrina d’alta seguretat per a exposar-lo i un sistema de monitoratge més rigorós.

El més recent robatori al Louvre també ha reobert aquest debat. En particular, experts en criminologia i seguretat italians han assenyalat que l’ús de mètodes de baixa tecnologia per part dels lladres del Louvre demostra que fins i tot els sistemes més avançats poden ser vulnerables si no es mantenen adequadament.

En la història recent s’han produït diversos robatoris importants als museus del Regne Unit. Un dels més sonats va ser el de 18 peces de jade xineses que formaven part de la col·lecció permanent del Fitzwilliam Museum, a Cambridge, valorades en prop de 15 milions de lliures (uns 17,2 milions d’euros). El cop es va dur a terme el 13 d’abril del 2012, però no va ser fins quatre anys després quan un tribunal va condemnar 14 persones vinculades a la banda coneguda com els Rathkeale Rovers, responsable també d’altres robatoris en museus britànics.

Els condemnats van rebre penes d’entre 15 mesos i més de sis anys de presó, tot i que mai es van arribar a recuperar les peces sostretes. S’estima que el conjunt de robatoris atribuïts a la banda podria haver arribat a un valor de fins a 57 milions de lliures al mercat negre.

Un altre robatori important va ocórrer la nit de Cap d’Any de 1999. Mentre la gent celebrava el canvi de mil·lenni, uns lladres van entrar al Museu Ashmolean d’Oxford i es van emportar el quadre ‘Auvers-sur-Oise’ de Paul Cézanne, valorat llavors en 3 milions de lliures esterlines. Va ser un robatori orquestrat per professionals: es va utilitzar una escala de corda, un polvoritzador de fum per evitar càmeres i, igual com al Louvre, el cop es va dur a terme en menys de 10 minuts. Actualment figura en la llista de l’FBI sobre els 10 robatoris d’art sense resoldre més importants.

Però sens dubte el cas que més ha fet parlar en els últims anys ha sigut la desaparició de fins a 2.000 peces d’art del Museu Britànic, revelada el 2023. Els investigadors sospiten que va ser Peter Higgs, antic responsable de la col·lecció d’art grec del museu, qui va sostreure durant anys els objectes, molts dels quals no estaven catalogats. Malgrat que cap d'ells tenia un valor especialment elevat, es calcula que la suma podria superar el milió de lliures. Més de la meitat de les peces segueixen encara en parador desconegut.

El cas de robatori d’art més sonat als Estats Units, i un dels més grans del món, data del març del 1990 i va passar al museu Isabella Stewart Gardner de Boston. Dos lladres que van arribar disfressats de policies en resposta a un suposat incident van reduir els guàrdies de seguretat, un dels quals havia comès un error de protocol deixant-los entrar.

Amb els guàrdies emmanillats i silenciats en un soterrani, els lladres van estar 81 minuts en diverses sales, on les alertes dels sistemes de detecció de moviments van ser inútils. Després de dos viatges al cotxe es van acabar emportant 13 peces, llavors valorades en 500 milions de dòlars, que van incloure cinc treballs de Degas, una obra de Manet, tres quadres de Rembrandt i un Vermeer. Van marxar a les 2.45 de la matinada i la policia no va arribar fins a les 8.15.

L’art robat, que és als Arxius Nacionals d’Art Robat que manté l’FBI, mai va ser trobat i el museu, que manté els 10 milions de dòlars de recompensa, continua exposant els marcs buits.

Al museu més comparable al Louvre per les seves dimensions i rellevància, el Metropolitan de Nova York, mentrestant, l’últim gran cop es va produir en 10 minuts el dia de Sant Valentí del 1979, quan un o diversos lladres (mai identificats) van aprofitar un canvi de torn dels guàrdies per emportar-se un cap de marbre d’Hermés de 2.500 anys d’antiguitat. Uns dies després algú va trucar a la policia i va avisar que l’obra estava en una consigna a Grand Central.

Una cosa similar avui seria impensable al Met, la titularitat del qual, a diferència del Louvre i com passa amb la majoria de grans museus als EUA, és privada i no estatal. La pinacoteca novaiorquesa, que acull més d’un milió d’obres d’art i objectes, té un departament de seguretat amb més de 500 empleats.

Al capdavant hi ha des del 2021 Regina Lombardo, que prèviament va ser directora en funcions de l’oficina d’Alcohol, tabac, armes de foc i explosius del govern i ara supervisa i organitza diferents divisions i operacions d’anàlisi d’intel·ligència, investigadors i equips de resposta d’incidents. Segons la web de Kaseware, una empresa de programari de gestió d'investigacions i casos de la qual Lombardo forma part, la seva feina en el Met es basa en el pilar de la «resposta ràpida» i el d'ús de dades i tecnologia, que inclou l'ús d'intel·ligència artificial, per «prevenció proactiva».

Notícies relacionades

La candidata avalada pel Sinn Féin, favorita en les presidencials

La UE topa amb la realitat

Una altra gran diferència entre els EUA i França és la normalització als EUA de l’ús d’armes de foc en tasques de seguretat. El 2023, per exemple, quan el Met va penjar una oferta d’ocupació per a un Gestor de Resposta d’Incidents, entre els requisits que es demanaven figuraven tenir permís d’armes de Nova York, llicència de guàrdia armat i almenys 15 anys d’experiència prèvia en agències de l’ordre.

Al costat d’institucions privades com el Met que tenen les seves pròpies juntes directives i els seus contractes de seguretat privada, els EUA tenen una xarxa de titularitat pública que són els museus de l’Smithsonian, de la seguretat de la qual s’encarrega l’Oficina de Serveis de Protecció, que segueix protocols federals.