Un màgic diàleg de gegants

T omatito va ser acollit ahir al Palau de la Música Catalana com un "amic íntim" del Festival de Jazz de Barcelona: així el va presentar el seu director artístic, Joan Anton Cararach, quan, acompanyat del president de The Project, Tito Ramoneda, li va fer entrega de la Medalla d’Or de la mostra. Honors a un músic portador d’un art que "es va crear des del dolor d’un poble", i amb un historial que està molt unit a Barcelona i al mateix Palau, on va actuar per primera vegada el 1980, acompanyant Camarón.

José Fernández Torres, Tomatito, va concebre aquest concert, titulat A mis amigos (Paco, Camarón, Barcelona) i integrat en la parcel·la De cajón, del Festival de Jazz, com una proposta singular i un triangle d’afectes amb profundes arrels. Acompanyat pel cant de Morenito de Íllora i Kiki Cortiñas, es va entregar a unes alegrías abans de quedar-se tot sol amb el seu fill, el guitarrista José del Tomate, en una delicada revisió de Two much, el tema de la pel·lícula de Fernando Trueba que 25 anys enrere va compartir amb el piano de Michel Camilo en l’àlbum Spain (i en el qual ara ha afegit un pessic d’Entre dos aiguas, de Paco de Lucía).

Amb un toc ple de calidesa i emotivitat, tot expressió, però sense artificis, i amb un toc de José que li va al darrere, com vam comprovar en la zambra "del abuelo Miguel" que va abordar tot sol. "¡Vaya con el niño!", va deixar anar el progenitor, orgullós. Israel Suárez, el Piranya, es va asseure a la percussió en les buleries, i l’harmònica d’Antonio Serrano es va endinsar amb audàcia en territoris del tango.

Notícies relacionades

Anabel Alonso protagonitza 'La mujer rota': "L'home progressista no sempre és menys masclista"

El dissenyador Ricardo Seco planta la seva bandera a la 080: «Soc orgullosament mexicà, migrant»

Va aflorar la connexió amb l’innovador segon sextet de Paco de Lucía, del qual també va formar part Carles Benavent, que va entrar en escena amb el seu baix elèctric per abordar el punt fort de la nit. Tomatito i tota la cort es van entregar a una vibrant adaptació de La leyenda del tiempo, de Camarón (i de Lorca, i de Ricardo Pachón), procedent d’aquell àlbum de 1979 en què va participar quan tenia 20 anys.

Diàleg surrealista amb les estrelles i el misteri del món, que Tomatito va reprendre en un bis per recordar: sol a l’escenari, va acompanyar amb les sis cordes la veu gravada de Camarón, ni més ni menys que a la Nana del caballo grande. De nou Llorca, invocant l’"aigua negra" i el cavall que no vol beure i "es posa a plorar", convidant a una màgica fosa en negre al Palau.