‘Mr. Morale & The Big Steppers’: Kendrick Lamar conjura els seus dimonis (i els de la humanitat)

Amb àlbums com ‘To pimp a butterfly’ (2015) i ‘Damn’ (2017), Kendrick Lamar es va convertir en punt cardinal d’aquest renovat cànon pop que gravita entorn de la música urbana afroamericana: l’eina verbal del rap i amalgames familiaritzades, en el seu cas, amb el soul i el jazz. Grans expectatives precedeixen aquest ‘Mr. Morale & the big steppers’, la foto de portada del qual fon el recolliment familiar i el dolor de l’ànima; la carícia i la corona d’espines.

Una foto indicativa d’aquest àlbum sofert, en el qual Lamar travessa successives capes de boires mirant de trobar «una mica de pau mental en aquesta vida». Així ho expressa en el tema d’obertura, ‘United in grief’, amb el seu rap embarbussament i la seva percussió amb ecos de batucada. Ens prepara per a una obra que deixa pòsit a través del monòleg poètic i la descripció de dimonis interiors, tant en clau personal com col·lectiva. Àlbum que Lamar ha posat en circulació sense previ degoteig de ‘singles’ (el que va sortir dilluns, ‘The heart part 5’, no està inclòs al disc) i entenent-ho com una obra compacta.

Assumptes de família

Repertori amb 18 cançons (doble àlbum) en el qual Lamar dispara a tort i a dret configurant una espècie de catàleg universal de conflictes mentals i socials. Retrets a la figura paterna (‘Father time’) i crítiques a l’elevació del famós com a guia (‘Savior’); defensa de la parella ‘trans’ davant el rebuig de l’Església (‘Auntie diaries’) i qüestionament de la cultura de la cancel·lació i dels protocols anti-covid (‘N95’). Allà juga Lamar amb el contrast entre la seva veu sovint aïrada i el serè reg dels arpegis de piano, que donen forma a un distintiu fil conductor al llarg de l’àlbum, clau neoclàssica accentuada per ocasionals marors orquestrals. El moment més extrem: ‘We cry together’, orgia d’intimitats de parella, regada per insults mutus, en histèric diàleg amb l’actriu Taylour Paige.

Lamar s’erigeix en ‘Mr. Morale’, el ciutadà conscient de centrar mirades necessitades de models de comportament, un rol que no sembla fer-lo feliç, donades les mostres de fragilitat que escampa al llarg del disc. El punt més delicat arriba amb ‘Mother I sober’, en la qual evoca els seus traumes infantils i fractures familiars amb pols notarial i on Beth Gibbons (cantant de Portishead) dona la rèplica amb una estrofa tremolosa en la qual es limita a repetir: «Tant de bo fos algú / Qualsevol menys jo».

I al final, ‘Mirror’, la peça pop més canònica, dona llum amb la menció a la seva filla, i després de deixar-nos clar que «tot és tòxic». Tancament d’un àlbum que ofereix una sessió de teràpia a cor obert i on Kendrick Lamar eleva una veu pròpia sobre la memòria de tota una tradició musical, la que el connecta amb tòtems del calibre de Gil Scott-Heron, Nina Simone o Marvin Gaye. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

Altres discos de la setmana

El tercer elapé de Camellos confirma una cosa que ja sabíem –que el quartet madrileny té les millors lletres del rock de guitarres espanyol actual, cròniques hiperlúcides de l’era de la precarietat i el ‘cunyadofascisme’–, però també ens descobreix noves capes d’un grup que es recolza en una no sempre reconeguda solvència instrumental per fer evolucionar el seu so en diverses direccions, del rock més clàssic (‘Cambios de humor’, amb Josele Santiago) al postpunk. Magnífic disc. Rafael Tapounet

Un any després d’aquell debut entre boires, ‘A los que nazcan más tarde’ (2021), el trio desenvolupa amb serena esplendor el seu llenguatge de capes electròniques flotants i riquesa percussora, entre els vestigis postpunk i una mística ambient. Donant forma a cada cançó, la veu de Ramón Rodríguez, pulcra i majestàtica, cantant a la dissidència i a l’inconformisme, preguntant-se «quin any va morir el món» i baixant del tren: «hi ha combat, passem a l’atac». Una altra forma de cançó protesta. J. B.

Notícies relacionades

¿On és Martin Margiela?

La People in Red Barcelona destil·la solidaritat i glamur

Amb Blood Quartet tot és sempre una mica tèrbol. En el sentit d’inquietant, de tens. La seva música fa olor de carreró, a lloc abandonat. Fosca en totes les accepcions de la paraula, és com una banda sonora per a una cosa xunga que hagi passat fa poc. O pitjor, que estigui a punt de passar. A Root 7 manen les guitarres tallants i reverberants, però el misteri realment es dispara quan entra en joc la trompeta de Mark Cunningham. Un assumpte tèrbol, en el millor dels sentits. Roger Roca

Als seus (encara) 20 anys, Trueno presenta el seu segon àlbum i, alhora, una sòlida candidatura a capo del rap argentí. El disc té l’essència dels seus inicis en el ‘freestyle’ i el decòrum que ha anat adquirint com a fenomen musical aquests últims anys. El de Buenos Aires divideix l’àlbum en dos: una meitat més combativa, amb molta càrrega política, i una altra en la qual es treu el ganivet d’entre les dents, més lleugera. El més destacable: la càrrega ideològica, l’afilat retrat d’un país i la seva voluntat de remoure fonaments. Ignasi Fortuny