Nick Cave: condemnat al dol pels fills morts

Així era fins dilluns, sí, quan el mateix Cave va anunciar la mort d’un altre dels seus fills, Jethro, als 31 anys. Es desconeixen les circumstàncies exactes de la seva mort –el jove era esquizofrènic, i acabava de passar unes setmanes a la presó per atacar físicament la seva mare-, i si la tragèdia repercutirà en la sèrie de concerts per Europa que el músic té agendats a partir del pròxim mes, el segon el 4 de juny al festival Primavera Sound de Barcelona. Enmig d’aquesta incertesa, aquest dimecres tindrà lloc en cines de nombroses ciutats de tot el món –desenes de sales espanyoles entre elles– l’estrena, només aquell dia, del documental ‘This Much I Know To Be True’, en el qual Cave i Ellis exploren la seva relació creativa i interpreten cançons tant de ‘Ghosteen’ com de ‘Carnage’.

Producte de la pandèmia

La pel·lícula és producte de la pandèmia. Incapaços de sortir de gira i per tant de comunicar-se de forma directa amb el públic, els dos músics van decidir fer-ho a través de la pantalla, i és lògic que per a això truquessin al cineasta també australià Andrew Dominik. Al cap i a la fi va ser ell que ja va dirigir el demolidor documental amb el qual ‘This Much I Know To Be True’ compon díptic, ‘Onze More Time With Feeling’ (2016), que inicialment havia dissenyat a tall de crònica de la gravació de l’àlbum de The Bad Seeds ‘Skeleton Tree’ (2016) però que, a causa de la mort d’Arthur, es va convertir en una descarnada reflexió sobre el dolor, pur i insuportable. El contrast entre les dues pel·lícules és evident. «La primera mostrava un Nick devastat i en aquesta, en canvi, el veiem totalment recuperat», explica Dominik. «És un home que la tragèdia ha dotat de saviesa vital. Continua sentint dolor, però ja no pateix. I em va semblar molt interessant documentar aquest estat tan particular».

Nova vida

La transformació es fa patent en nombroses ocasions durant el documental. La seva primera seqüència ens endinsa en e ¡l taller on Cave treballa en una sèrie d’escultures que retraten la vida del Diable i que, assegura a la pel·lícula, l’ajuden a «dotar la vida d’un ordre i un sentit»; en una altra coneixem el seu treball al capdavant de la pàgina web ‘The Red Hand Files’, en la qual es comunica directament amb els seus fans. «Aconsegueix treure el millor de la meva naturalesa», afirma del projecte. No és causal que molts dels que l’escriuen ho facin per demanar-li consell sobre la pèrdua. Per descomptat, el canvi d’ànim queda reflectit també en com Cave i Ellis interpreten les cançons i en com la càmera de Dominik captura aquestes actuacions. A diferència del melancòlic intimisme que envoltava els moments musicals de ‘Once More Time With Feeling’, els de ‘This Much I Know To Be True’ evoquen un concert grandiós. Una càmera en freqüent moviment circular envolta els músics a l’escenari, situat en una imponent nau, i flanquejat per torres d’il·luminació que es comporten com criatures vivents que reaccionen davant cada cop sonor. Vehiculada per aquesta escenografia, i per aquestes lletres plenes de densitat existencial, la música aconsegueix transmetre un ímpetu catàrtic.

Simbiosi creativa

Al llarg de totes aquestes escenes, diem, ‘This Much I Know To Be True’ ens familiaritza amb la simbiosi creativa entre dos artistes genials: Cave, un dandi decrèpit que quan actua malgasta aplom i elegància canalla; Ellis, un mag de la instrumentació d’aspecte mitològic que sembla entrar en tràngol sobre l’escenari. En parella o amb la resta de The Bad Seeds, i a diferència de molts altres músics les carreres dels quals es prolonguen dècades, han mantingut el seu so en permanent evolució. «Passen moltes coses terribles quan Warren i jo ens reunim en una habitació, però també moments en què aflora la transcendència», afirma Cave en el documental sobre aquesta aliança.

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

Donat que la música de Cave malgasta una capacitat d’evocació gairebé cinematogràfica, no resulten sorprenents ni la quantitat de documentals que s’han centrat en la seva figura en l’última dècada –convé destacar entre ells ‘20.000 días en la Tierra’ (2014)– ni les nombroses bandes sonores de pel·lícules que porta compostes fins a la data amb Ellis. Entre d’altres, la parella ha creat les partitures de dues de les pel·lícules de Dominik, el magnífic western ‘El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford’ (2007) i ‘Blonde’, el biopic de Marilyn Monroe que veurà la llum en els pròxims mesos. En tot cas, la relació que el cineasta manté amb Cave transcendeix el terreny professional. «El conec personalment des dels anys 80, quan vaig començar a sortir amb la seva exnòvia Diana. Nick és una persona molt maca, i em sento feliç que hagi aconseguit sobreposar-se com ho ha fet», afirmava Dominik el febrer passat, al Festival de Berlín, molt abans que la tragèdia hagi tornat a tocar Cave. «Ha comprès que, quan les nostres vides arriben a cert punt, es converteixen essencialment en una successió de pèrdues, i entendre això l’ha dotat de certa pau interior». Sens dubte, en aquests moments hi trobarà refugi.