Els llibres recomanats per Olga Merino: Mary Shelley i els lladres de cadàvers

El lladronici es concentrava a Londres, la capital del món durant una era d’efervescència científica en què, amb la proliferació d’escoles de medicina, es disparava la demanda de finats als amfiteatres anatòmics. Des del 1752, els professors podien disposar dels cossos dels ajusticiats –es considerava part del càstig la dissecció a la taula del forense–, però com que la forca no satisfeia totes les comandes, van començar a aparèixer els lladres de cadàvers, els anomenats resurreccionistes, esperonats, a més, per la circumstància que no podien aixecar-se càrrecs pel robatori d’una carn freda: un cos no era propietat de ningú. El pànic dels parents es va estendre amb la voracitat d’un incendi. Alguns cementiris escocesos conserven encara una espècie de carcasses metàl·liques, com gàbies, per protegir els sepulcres més antics.

Notícies relacionades

Un temps de silencis i renúncies

Entre drama migratori i ‘thriller’ frenètic

Mary Wollstonecraft Godwin (1797-1851), de casada Mary Shelley, va viure en l’epicentre d’aquella època. Morta la seva mare de febres puerperals, van vetllar el cadàver cinc dies a casa, en part per salvaguardar-lo de la cobdícia dels saquejadors. Mary anava molt sovint a visitar la seva tomba al cementiri de Saint Pancras, on també va festejar amb Percy Bysshe Shelley, l’amant poeta amb qui es va escapar i el cor ofegat del qual va conservar embolicat en la primera pàgina del poema ‘Adonais’. No seria estrany que, en aquestes anades i vingudes necromàntiques, es plantés al seu cervell la llavor de ‘Frankenstein o el modern Prometeu’.

L’escriptora argentina Esther Cross revela a ‘La mujer que escribió Frankenstein’, una biografia assaig acabada de publicar per Minúscula, que el 1818, quan va aparèixer la primera edició de la novel·la, també un fabricant d’espelmes de seu anomenat Edward Bridgman va patentar un fèretre de ferro, un taüt cuirassat a prova de resurreccionistes. Sucosa coincidència.