Josep Maria Fonalleras vol ser romà

Coses així marquen, i no és estrany que a Fonalleras li hagi quedat no ja una passió per Roma, sinó per ser romà. O més exactament, per voler ser romà, per aspirar a semblar-ho o per sentir-se, almenys, a casa. En almenys una trentena de visites, des de la primera amb 14 o 15 anys, l’escriptor ha arribat a la conclusió que (a diferència d’altres llocs de fascinació immediata, revelació fulgurant i impacte instantani), això de conèixer Roma ha de ser «una recurrència constant», un tornar una vegada i una altra (amb la contribució inapreciable de Ryanair) per ser cada vegada «una mica més romà», descobrir coses noves i repetir rituals una vegada i una altra (com recitar l’‘Oda a una urna grega’ de Keats davant la seva tomba). I a aquest deambular hi dedica el seu últim llibre, ‘Un cafè a Roma’ (Univers).

Un llibre barroc

Hi ha qui estima les restes de la Roma clàssica i accepta com un peatge a pagar el barroc romà. No és el cas de Fonalleras, fins al punt que fins i tot el seu llibre és barroc. Res d’una guia ordenada, o un relat cronològic, sinó una acumulació de records, receptes, imatges, anècdotes i companyies. És un passeig voluntàriament desordenat que convida el lector a llegir-lo com a tal, a «perdre-s’hi». «Una contínua reflexió de preguntar-se què és Roma i què és per a tu». Fins a acabar sentint, com li va dir la seva filla, que «Roma és casa». Si durant anys Roma ha «colonitzat culturalment i sentimentalment», amb aquest llibre aspirava a «colonitzar-la» ell.

«No és ni una guia ni una enciclopèdia», adverteix Fonalleras. Ni un retrat polític o sociològic, més aviat una «ficció literària». A diferència, per exemple, de les ‘Historias de Roma’, d’Enric González, hi surten pocs romans. És la Roma sentimental, artística, arquitectònica, d’esglésies, restaurants i cafès, del visitant devot. Més aviat, diu, un «calidoscopi». O com el reflex de les pintures de les voltes del Gesú que s’amunteguen concentrades al mirall situat al terra de l’església.

Entre la ficció i la realitat

Roma sura «entre la ficció i la realitat», explica. No només per viure en el passat. Per explicar-ho es passeja pel barri de disseny mussolinià de l’EUR, un barri real, amb residents i oficines, però que sembla un decorat de ficció, presidit per l’edifici que sembla un quadro de De Chiricho. O Cinecittà, un decorat de ficció que és també una ciutat plena d’activitat. Molt de cine al llibre, per descomptat. I també cuina. De vegades amb detalls gairebé al nivell de recepta, però sovint només n’hi ha prou amb els noms dels plats per evocar un paisatge gustatiu. I és clar, cafè, començant pel títol.

Notícies relacionades

Els moments fulgurants de Josep Maria Fonalleras

Fonalleras aplica la mirada del ‘flâneur’ a l’art

Amb la colla amb què visitava sovint Roma, de vegades anant i tornant el mateix dia aprofitant les ofertes de demolició de Ryanair des de l’aeroport de Girona, un dia van arribar a fer una expedició, com qui agafa l’autobús, per decidir omplint una taula amb puntuacions objectives sobre quin era el millor cafè. La conclusió: el Caffè Sant’Eustaquio va vèncer el seu competidor, la Tazza d’Oro. Tot i que porti sucre per defecte i només el facin sense si és ‘richiesto all’ordine’.

Hi ha un altre pare de Fonalleras al llibre. El sacerdot Modest Prats, que només viatjava allà on haguessin estat abans els romans. Prats va arribar a substituir un rector romà en algunes de les seves misses. El primer sermó se’l va preparar a consciència, en un italià que Fonalleras reconeix molt millor que el seu o el de tants catalans que presumeixen de parlar italià. A l’acabar, el rector titular va felicitar el docte mossèn. Tot i que li va afegir que no es preocupés, que la pròxima vegada ja faria el sermó en italià. Això de voler ser romà és una aspiració, però inabastable.