Els moments fulgurants de Josep Maria Fonalleras

Hi ha alguns (o bastants) fils que connecten els articles breus que publica cinc dies a la setmana a EL PERIÓDICO i alguns dels seus poemes. A més de les il·lustracions de Leonard Beard, que en lloc d’acompanyar articles del diari en aquest cas obren i tanquen els tres blocs del llibre, amb un poema en 238 versos hexasíl·labs, que ocupa el cos central, dedicat a la pandèmia. ‘Sarabanda’, que comença amb «la notícia vaga dels primers infectats» aquell «mes dos de l’any vint» i acaba amb els sofriments del sant Job. «Per al treball del diari m’anava bé portar una llibreta en la qual anar apuntant idees, gairebé un dietari per anar tenint un control de les coses que anaven succeint; llavors cada article anava sobre la pandèmia, i semblava que fessis una cosa mal feta si escrivies d’alguna cosa més frívola», explica. Escenes com els taüts de Bèrgam o les caixes informes amb una nota –«head»– per saber com havien col·locat el difunt desfilen al ritme de la ‘Sarabande’ de Haendel. «Durant molt temps van fer un anunci de la Generalitat que utilitzava la ‘Sarabande’. Transmetia una certa serenitat però la repetició feia una sensació de pes, de temps detingut. Un ritme que he intentat transmetre al poema».

Sofriment col·lectiu

De l’experiència de la pandèmia Fonalleras creu que «la cosa més definitòria és que era un sofriment col·lectiu, tothom estava passant pel mateix, parlaves d’una cosa en la qual tothom es podia sentir identificat des d’experiències diferents». Però si alguna cosa caracteritza la resta del llibre és just el contrari d’allò col·lectiu. «És una cosa que faig sovint, que és l’observació externa d’un fet que després es converteix en una aproximació més pròpia, més íntima; treballar-ho com a poema fa que ja no formis part d’això, certifiques una ruptura. A mi em serveix molt una definició de poesia que feia William Woodsworth, que era l’emoció recollida en la tranquil·litat.» Aquesta emoció d’un moment pot sorgir en un sopar amb bona companyia que avui ja no ho és, un quadro de Tintoretto a Venècia, un cementiri a Seta, la capella dels Scrovegni a Pàdua...

«Aquesta atenció al detall era una de les coses que no tenia clares. Quan vaig donar el llibre a llegir, alguns amics m’ho van destacar com un elogi i d’altres proposaven que ho canviés. Que digués ‘un bar de Gràcia’ en lloc del Salambó. Però era el Salambó. Jo crec –acaba– que va a favor del poema ser concret en llocs i detalls».

Mapes

De la lectura transversal dels poemes sorgeixen molts mapes. Primer un de geogràfic: Girona, Roses, Sant Feliu, Banyoles, Barcelona, Seta, Roma, Pàdua, Venècia i Creta. «El Mediterrani, sí», diu. Una poètica: cites explícites a Vinyoli, Carner, Riba i Comadira, Valery i Szymborska, Auden i Keats, Gil de Biedma. Aquest mapa de lectures també defineix l’autor. «m’han influït en aquest llibre i en tota la meva trajectòria. La meva educació literària neix bàsicament de la poesia: de la poesia aprens coses importants. L’artefacte, la forma, perquè després exploti de sentit».

Notícies relacionades

Ripoll, 2017: mal lloc i mal any per ser Pol Khaled

L’acusat de matar Encarnita Polo està sota custòdia policial

Encara hi hauria més mapes per traçar. Però més eclèctics, més lligats a les circumstàncies biogràfiques, als viatges fets, a les exposicions visitades. ¿Arts plàstiques? Viola, Hocknbey, Giotto, Tintoretto, Barceló, Andrea Pozzo... ¿Música? Paolo Conte, Arcade Fire, Chicho Sánchez Ferlosio, un directe de Bruce Springsteen... ¿Escena? Pina Bausch o Shakespeare. ¿Gastronomia? Molt cafè, vi blanc i un filet Wellington. De fet, un poema podria funcionar com a recepta per a aquest tros de carn fullada, i sortiria.

Més orfebre que enginyer

Entre els seus articles, relats o novel·les no creu l’autor que hi hagi tanta distància. «En molta de la meva prosa ja hi ha aquest intent de fer d’orfebre més que d’enginyer. Sempre he fet coses més aviat concises, i la poesia era això portat a l’extrem per explicar moments fulgurants i feliços i alhora deixar constància d’allò que s’ha perdut». O que ja mentre els vivia temia que s’espatllarien, afegeix. ¿Una mica malastruc, no? El poeta aixeca les espatlles i somriu resignat.