Fonalleras aplica la mirada del ‘flâneur’ a l’art

Defensor que «la cultura ha de remoure consciències, treure’t de la teva zona de confort i donar-te informació del món i de tu mateix», Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) explica que ha fet seva la mirada del ‘flâneur’, d’aquell que, sense pretendre ser especialista, crític, ni acadèmic, observa i explica el que sent davant el que veu. I el resultat de transmetre les emocions que li ha provocat la contemplació d’una vintena d’obres d’art al llarg dels anys és ‘Tot el que hi veig’ (L’Avenç), breu i personal volum que significa el segon llibre publicat aquest any per l’escriptor i columnista d’EL PERIÓDICO, que després d’una carrera que inclou contes, novel·les, llibre infantil, assaig, crítica, articles, cròniques de viatge i teatre, debutava en la poesia aquesta tardor amb ‘L’estiuejant’ (Edicions Vitel·la). En aquests versos, explicava en aquestes mateixes pàgines, creava «moments fulgurants i feliços» mentre deixava «constància d’allò que s’ha perdut».

«Hi ha connexions», admet, entre el seu primer poemari i els capítols de ‘Tot el que hi veig’: un quadro de Tintoretto a Venècia, la capella dels Scrovegni a Pàdua, obra de Giotto... «Comparteixen el fet de la mirada. En la poesia són coses més personals i íntimes i aquí faig una mica de guia. El meu pare era guia turístic, però jo comparteixo el que veig, aprenc del que veuen els qui van amb mi, perquè les seves mirades amplien la teva o l’acompanyen. De fet, qualsevol creació, de l’art a la literatura, depèn de qui l’observa, la llegeix, la veu. Cadascú té una percepció diferent i cadascú pot tenir-la diferent segons en quin moment s’acosti a l’obra».

Una llàgrima

I allà, una llàgrima, la que vessa l’acompanyant de Fonalleras al contemplar per primera vegada el cel de lapislàtzuli, els dimonis i el sofriment dels condemnats de la capella dels Scrovegni. A l’autor, aquest «univers singular», en anteriors visites, el va encongir, fascinar i marejar. «És difícil dir per què t’emociones, difícil de quantificar, però alguna cosa se’t remou per dins. L’art t’enfronta a les veritats de la vida, et fa canviar. I com deia Rilke a les ‘Elegies de Duino’, ‘la bellesa no és més que el preludi del que és terrible i que encara suportem’. Al costat d’aquesta fascinació, d’una bellesa d’aquest tipus, hi ha alguna cosa en l’obra d’art que a l’acostar-t’hi et provoca aquesta intensitat. I no només l’art, també la literatura, el teatre...».

Fonalleras estableix connexions que ‘flirtegen’ amb la mort. «Zoran Music i Ferdinand Hodler parlen del mateix tot i que ho facin de coses diferents. Hodler va pintar durant uns set mesos més de 200 dibuixos i quadros de la seva amant mentre agonitzava de càncer, fins i tot la va pintar morta, alhora que pintava el llac Leman. Veus l’horitzontalitat de la morta i del llac, la relació entre la naturalesa i l’ésser humà que ell havia estimat». I en aquest pensament, l’escriptor recordales paraules del crític John Berger: «Deia que la fotografia atura el temps però que el dibuix l’abraça. L’abraça per trobar-li un sentit». 

Els camps nazis i la Venècia amable

I, continua, en l’obra de Music «hi ha aquesta comparació també: quan va fer els seus esbossos pres en el camp de Dachau i els va amagar i va aparcar al tornar al seu entorn familiar, es va adonar que pintant aquesta naturalesa amable de Venècia estava repintant sense saber-ho les piles de cadàvers que havia vist en el camp d’extermini nazi. I necessita tornar a pintar-lo. És molt impactant la seva referència a l’horror, però reflexionava també sobre com ha de representar-se la mort».

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Mort i diàlegs que també són presents, afegeix, a les escultures jacents de l’església de Santa Cecília del Trastevere i la d’Ermessenda de Carcassona a la catedral de Girona, al Panteó romà o en cementiris com el de Setta, que acull la tomba de Valéry, o el Cimitero acattolico, on descansen les restes de Keats, Shelley i Gramsci. «No remeten al buit o la desaparició sinó al cant elegíac. Allà hi ha una altra connexió amb el poemari, com la mort ens porta a reflexionar sobre nosaltres mateixos i, com en el vers de Valéry, ‘La mer, la mer, toujours recommencée’, tot torna a començar».

Les habitacions buides i la pandèmia

Altres sentiments recorren també els textos de Fonalleras, que s’acompanyen dels dibuixos de Marc Vicens. «La decepció», davant l’«extraordinari» Crist de Mantegna, que Berger va comparar amb la imatge del Che mort, apunta, al creuar-se-li a la vista una cistella de fruita pintada per Caravaggio. O «la inquietud» que li causen ‘La tempesta’ de Giorgione, perquè enllaça amb una cosa «terrible, que et descol·loca»; el ‘Passatge de Comerç de Saint-André’, de Balthus, on apareix «un home amb una baguet i personatges com fantasmals, sense passat ni futur, com els del ‘Pedro Páramo’ de Rulfo», o les habitacions buides de Hammershøi. Són aquestes últimes, precisament, que ens aboquen «a la dansa de la pols i l’absència», les que enllacen amb les sensacions experimentades durant el confinament obligat per la pandèmia, opina: llocs «amb una sensació de buit total, de desemparament, de devastació, de solitud, que són alhora refugi i presó».