Abdulrazak Gurnah: «Haver sigut el primer Nobel negre en 30 anys revela el provincianisme del premi»

Des de la seva casa a Canterbury, l’autor, amb les seves maneres de professor estil Oxbridge –ensenya a la Universitat de Kent–, va expressar el seu desig que la pressió periodística pel premi passi aviat i ell pugui dedicar-se al que més desitja, escriure. Les maneres de Gurnah poc tenen de bel·ligerants, ell prefereix parlar del que ens uneix abans del que ens separa, però sí que es va incendiar una mica quan se li va recordar que ha sigut el primer escriptor africà negre a tornar a guanyar el gran premi de l’Acadèmia Sueca en 30 anys: «¿Quants xinesos, indis, xinesos o japonesos l’han obtingut? La pregunta hauria de ser ¿per què han sigut sempre els europeus o els descendents dels europeus els que l’han obtingut sistemàticament? Això expressa l’estretor dels valors que el Nobel atorga a les idees no europees i el provincianisme de l’Acadèmia Sueca». Després, va plegar veles i amb un somriure de circumstàncies i un tímid «no desitjaria dir res negatiu de l’acadèmia» va afegir que «és millor no mirar enrere. Es diria que aquests prejudicis ja s’estan corregint».

‘A orillas del mar’

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Va evocar l’autor les dues històries que van funcionar com el disparador de les seves dues novel·les. La de ‘Paraíso’, una obra sobre un nen de Zanzíbar que és venut com a esclau per la seva família per saldar un deute, la va imaginar quan l’autor va tornar a la seva ciutat natal després d’una absència de molts anys per visitar el seu pare i el va trobar vell i feble. «El meu pare va néixer el 1904, va conèixer bé el colonialisme i vaig voler imaginar com hauria viscut un nen com ell aquella època en què van arribar els conquistadors estranys dient ara som nosaltres els que manem», explica. Respecte a ‘A la vora del mar’ la imatge procedeix d’un avió afganès, un vol que havia de ser interior, però va acabar segrestat a Londres. «No només el segrestador també els passatgers van demanar asil a la Gran Bretanya, entre els quals un home molt gran amb una barba grisa i poblada que em va fer preguntar-me per què aquest avi desitjava canviar de vida a aquestes altures».

Al llarg de tota la conversa, un tema va voletejar per sobre de tots: el dels refugiats ucraïnesos, que com ell –va haver de fugir a causa de la persecució dels ciutadans àrabs a Tanzània– s’han vist obligats a marxar del seu país. «He estat fa poc a Alemanya i he vist la generositat amb què se’ls ha rebut. Els carrers i les carreteres estava senyalitzats en ucraïnès per animar-los a buscar allò que necessiten», va detallar, però també és conscient l’autor que no a tothom se l’ha tractat de la mateixa manera. «És trist que aquesta solidaritat humana no s’hagi estès a sirians, afganesos i iraquians que van ser tornats als seus llocs d’origen després d’haver-se exposat a mil penalitats en el pitjor de l’hivern». És conscient que la literatura, les seves novel·les que exploren les injustícies socials des d’una perspectiva postcolonial –«una etiqueta que sé que molesta més d’un, però jo encara no n’he trobat cap altra de millor per parlar de la trobada entre els europeus i els altres»– no canviaran les societats i molt menys aturar les guerres. «Els llibres no serveixen per a això, però sí que tenen una missió molt poderosa: informar-nos del que la majoria de nosaltres desconeixíem, d’una forma més àmplia que els sabers acadèmics, perquè no permetem que els tirans abusin de nosaltres. Un llibre no para un tanc, però t’ensenya a combatre la tirania».