‘Cinco lobitos’, una pel·lícula contra el mite de la maternitat com a plenitud femenina

La maternitat és sempre una experiència transformadora per a les dones, però també és un moment en què sorgeixen molts dubtes, en què s’estableix una relació diferent amb la teva pròpia identitat i amb qui t’envolta. Fins al moment el cine s’havia encarregat de perpetuar una sèrie d’estereotips que no es corresponien amb la complexitat que implica ser mare, però en els últims temps comencen a aparèixer ficcions, sobretot dirigides per dones, que desterren aquest mite de gran moment de plenitud femenina i felicitat que havia portat implícit. 

‘Cinco lobitos’, l’‘opera prima’ d’Alauda Ruiz de Azúa, aborda molts d’aquests temes d’una manera profundament delicada. Parla de la maternitat, en efecte, però també de les relacions entre mares i filles supeditades a les diferències generacionals. L’Amaia (Laia Costa) acaba de tenir un nadó i pràcticament se n’ocupa sola mentre la seva parella treballa. No té ajuda i es troba ofegada, així que decideix traslladar-se a la casa dels seus pares al País Basc per escapar d’aquest cercle asfixiant en què està atrapada. El vincle que té amb la seva progenitora, Begoña (Susi Sánchez), és complex, hi ha una mena de barrera, d’incomunicació. Durant els mesos que passa amb ella, la redescobrirà d’alguna manera, arribarà a entendre les seves necessitats, la seva soledat i els seus desitjos frustrats. 

«És una pel·lícula que té moltes capes. La maternitat afecta les dones en tots els àmbits: domèstic, professional, de parella. Es parla molt poc d’això, dels tabús que arrossega, com la depressió postpart, l’ansietat postpart, el còctel d’hormones que es genera en aquest moment. Una dona que acaba de parir es troba en un moment molt vulnerable, amb un munt de noves responsabilitats. Però sempre es prefereix optar per les mares coratge que lluiten contra les adversitats o per l’edulcorament, però entre els dos extrems hi ha altres realitats», explica Laia Costa després de la presentació de la pel·lícula a la Secció Oficial del Festival de Màlaga.  

El cicle de la vida

Notícies relacionades

L’encara incert futur de les pintures de Sixena: ¿tornaran a Aragó o seguiran al MNAC?

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Susi Sánchez afegeix que, en realitat, a la pel·lícula és com si assistíssim al cicle de la vida, la creació i la mort. I que ho fem com si miréssim a través del forat del pany. «No hi ha famílies idíl·liques, i el que volia precisament la directora era apartar-se de tot això. El concepte de família continua sent profundament patriarcal i aquí es qüestiona aquesta construcció. Jo pertanyo a una generació anterior en què les dones no teníem elecció, havíem de ser les cuidadores perquè era el que la societat esperava de nosaltres. Però ara les dones tenen altres possibilitats, i en el cas de l’Amaia, crec que el que vol és preservar la seva entitat individual, una cosa que em sembla molt necessària». 

‘Cinco lobitos’ també parla de la necessitat de parlar dels afectes, de recuperar-los. Tot dins un espai d’una enorme intimitat gairebé minimalista, sempre molt enganxada als seus personatges, a capturar la seva evolució a la pantalla a través dels seus sentiments i emocions.