Irieix, l’artista galàctic autor de la nadala de l’Ajuntament de Barcelona: «Era un encàrrec tan absurd que valia la pena fer-lo»

Irieix és, en la vida civil, Lluís Margarit Vallcorba, un entusiasta de la procrastinació nascut a Granollers el 1994 que es guanya la vida com a sonidista de cine i televisió. «Irieix era el nom que em volia posar la meva mare, perquè una cosina seva tenia un fill que es deia així –relata–. Però, en l’últim moment, la meva àvia va dir que no, que era molt difícil, i que em diguessin Lluís. Jo tenia aquesta espina clavada i me l’he tret adoptant Irieix com a nom artístic».

Des del principi, Margarit va tenir clar que el seu projecte musical estaria basat en el joc i l’experimentació. Va arribar a gravar un primer disc només amb una guitarra i les notes de veu de l’iPhone i el va penjar a Spotify, però el va esborrar al cap de dos mesos perquè li feia vergonya. Li faltava encara aquesta distància autoparòdica que ha caracteritzat tota la producció posterior. «Irieix conviu tota l’estona amb el ‘cringe’, amb la vergonya aliena –assenyala–. Hi ha molta gent fent música i prenent-s’ho tot molt seriosament i a mi això és una cosa que em sembla una mica ridícula. Em fa por caure en això».

Un carnaval iconoclàstic

Després de publicar algunes cançons soltes «a mig produir» i de protagonitzar caòtiques però inspiradores actuacions en sales de mida XS, Irieix va ser reclutat pel segell Primavera Labels, que, com no podia ser de cap altra manera, va acabar instant-lo a gravar un disc llarg en condicions. «És una cosa que havia anat posposant, per mandra sobretot, però quan va entrar el Primavera ja vaig veure que havia arribat el moment». El resultat és ‘Irieix I, el Geperut’, un carnaval iconoclàstic en què es barregen l’envelat de festa major, els bombos electrònics, el teatre avantguardista, els teclats MIDI, la poesia trobadorsca, els ritmes llatins, el punk-rock i l’‘autotune’.

És, també, el que abans es coneixia com un ‘àlbum concepte’, una col·lecció de cançons cosides per un tènue fil argumental centrat en el personatge que dona títol al disc, una «persona desubicada» amb una trista vida sentimental que recorre a l’humor per evitar el conflicte i a qui, de tant posar-se els problemes a l’esquena, li acaba creixent una gepa monstruosa. «Crec que això de la gepa és una metàfora que funciona molt bé –apunta l’artista–. És el lloc on Irieix va amagant els problemes emocionals i també les tasques pendents, però, és clar, com més coses hi guarda, més gran es fa i més pesa».

Una de les particularitats d’Irieix és que canta tant en català com en un castellà d’accent llatinoamericà –«uruguaià», puntualitza– que resulta graciós i provoca incomoditat al mateix temps. «Vaig començar a escoltar molta música llatinoamericana i em va donar per imitar els cantants, i vaig veure que posant aquesta veu m’era més fàcil dir coses que em quedaven molt llunyanes –explica–. Inevitablement, quan canto en català em surt una cosa més personal, tot i que ho intenti evitar, però en aquest castellà llatinoamericà em sento més còmode dient bestieses. I també em serveix per donar a tot un aire més teatral».

Cantautors i broma

Això de l’aire teatral és important per a Irieix, perquè res sembla provocar-li més rebuig que els artistes que presumeixen d’haver fet el seu «disc més personal». «Veig que a Catalunya la indústria ‘mainstream’ s’aferra a la idea que els cantautors han de tenir una narrativa íntima, que ens han d’explicar la seva vida. Aquesta figura em fa una mandra terrible. És veritat que la música és una cosa que surt de dins, però està bé posar-li una mica de broma i teatre. Si expliques un drama, pots exagerar el sentiment i portar-lo a un terreny més paròdic. A mi aquest és el punt que m’agrada».

Irieix és conscient que aquesta proposta tan singular i tan allunyada del pop en català que avui omple estadis i encapçala festivals pot tenir una recepció limitada, però això no sembla importar-li, ni molt ni poc. «Sento que des del punt de vista cultural s’està fent una mica sempre el mateix, utilitzant una vegada i una altra les mateixes eines, i jo vull sortir d’això. I a qui li agradi, bé. Prefereixo tenir un grup de fans, tot i que sigui reduït, que embogeixin amb el projecte i hi connectin i el facin seu que omplir un Sant Jordi de gent a qui li agradi una mica, però l’endemà ja estigui amb una altra cosa. Crec que, si un dia tingués molt públic, això em generaria moltes inseguretats i em començaria a preguntar si de veritat estic fent el que volia fer».

Notícies relacionades

Ànima bakala: el retorn gamberro de la màkina que connecta la vella escola amb la Generació Z

La música en viu guanya 1,6 milions d’espectadors en cinc anys

Potser aquest salt no és tan lluny com ell mateix pensa, tenint en compte l’acollida que està tenint ‘Un cor que batega’. «Sí, això de la cançó de Nadal de l’Ajuntament era com un regal enverinat –assegura–. Jo tenia molts dubtes, però va ser molt divertit fer-la i ara veig que ha tingut molt bona recepció i agrada a la gent gran i als nens. Mai hauria pensat que una cançó d’Irieix pogués generar això, i la meva primera reacció és pensar: ‘Potser hem tocat tecles que no hauríem d’haver tocat’ [rialles]. Però estic molt content, de veritat».

Irieix presentarà el seu primer àlbum en directe el 12 de desembre a la sala Laut de Barcelona, el 9 de gener al Cafè del Teatre de Lleida i el 30 de gener a la sala Yeah de Girona.