Maria José Valiente, psicòloga: "Si ens obliguen a reprimir-la, la tristesa s'arrossega i hi ha un daltabaix"

-¿Què passa al nostre cos quan estem tristos?

-La tristesa és una emoció primària, bàsica i universal que fa que el cos s'alenteixi. Una part del cervell, l'amígdala, és on es gestionen les emocions i el còrtex prefrontal és la part que analitza l'emoció, és la part de la introspecció, de la reflexió. I després hi ha l'ínsula, que diu 'sóc conscient, m'està passant alguna cosa'. I el cervell connecta amb la part fisiològica i s'alenteix el nostre ritme quotidià per facilitar aquesta reflexió. Per poder pensar més i centrar-te en el motiu de la tristesa. Pot baixar la sensació de gana i tenir hipofàgia, o augmentar, en persones que necessiten gelat, crispetes...

-És interessant perquè sembla que cos és savi i diu 't'acompanyaré'

-Exacte, el cos tot ell reacciona i diu "t'acompanyaré, ho alentirem tot, perquè puguis viure aquesta emoció". De fet, el que hem de fer és viure les nostres emocions.

-Per tant, no ens hem de preocupar si el cos canvia, quan estem tristos.

-Hem d'acceptar-ho. Per què vols aparentar si no estàs trist, si ho estàs? Ho acceptes i et permets estar-ho.

-Una qüestió que molta gent es pregunta és: Com saber si la tristesa és normal o ens hem de preocupar?

-El primer que ha de ser és proporcional. Què se t'hagi trencat un got pot generar tristesa, però ha de ser proporcional al fet, no pots estar dues setmanes trist per això. Un altre indicador és que la tristesa es mantingui tot el dia i no puguis riure ni un moment. Pots estar trist, però algú farà alguna cosa que et farà gràcia o hauràs d'anar a comprar i ser amable. La tristesa va i ve. Quan la manera de manifestar-la és molt exagerada és que això no és bo.

-Si la tristesa és sana, què propicia en les relacions humanes?

-Hauria de propiciar l'empatia, perquè la tristesa no t'ha d'aïllar, t'ha d'acostar a les persones.

-Però també es dona aquesta tendència a quedar-te sol...

-Sí, hi pot haver tendència a quedar sol, per reflexionar-hi, però si es manté, no et pots refugiar en la teva tristesa i que els altres ni ho sàpiguen, perquè són els que t'ajudaran. Som éssers relacionals. La persona et pot ajudar donant-te suport.

-I aleshores es poden propiciar converses profundes, sentimentals, sobre les qüestions bàsiques de la vida... Però ¿cal estar trist per tenir aquestes converses?

-És curiós. Charles Bukowkski deia que com més profunda és una persona, més trist és, perquè més veu la realitat, que el món és molt injust... De vegades no s'expressa tan bé el cor com quan està trist. Quan s'escriu des de la tristesa s'escriu de manera profunda, amb paraules que està sentint. Quan un està trist és un moment molt preparat per escoltar la tristesa de l'altre. Es poden tenir converses realment boniques, però no cal estar tristos.

-Davant de tot això, l'actual model social ens diu tot el contrari: que siguis feliç, que somriguis, que siguis maco, que siguis jove...

-Hi ha la psicologia positiva, que té una part de positiva, però la tristesa és una emoció bàsica. Si ens obliguen a no manifestar-la, es queda dins reprimida i la persona l'arrossega i un dia hi ha un daltabaix perquè no pot més aguantar l'emoció que ha de sortir. Una cosa és ser positiu, perquè de res negatiu surt res de positiu, però una altra és ser un realista però pensant què podem fer.

-¿En la teva pràctica diària hi ha tendència a medicalitzar aquesta tristesa?

-És com si no ens ho poguéssim permetre, com si no poguéssim sentir. La tristesa destorba, perquè hem d'anar aquí i allà i fer tal cosa i diem que no n'hi ha per a tant. I a les persones els posa nervioses que algú estigui trist.

-¿Què fer quan algú al nostre costat està trist?

-Validar la seva tristesa, deixar que manifesti com se sent. Donar-li suport, ser-hi, però no començar a aconsellar ni a voler animar amb frases 'la vida són dos dies'. Això és una manca de respecte. Aquesta persona té una emoció. Ara bé, la manera d'ajudar de vegades és proposar coses, anar a fer una passejada i parlar. Tenir respecte del ritme que té l'altre. O et poses en silenci al seu costat a fer alguna cosa...

-A vegades no calen grans paraules...

-No, de vegades una abraçada i ser-hi és suficient. O un gest d'afecte.

-A la nostra societat hi ha tribus urbanes molt circumspectes, amb un aspecte molt trist... Hi ha certes modes de determinats joves, vinculades a no expressar felicitat, que poden ser contraproduents?

-Vaig llegir una entrevista a un escriptor que deia: sóc el típic escriptor que escric quan estic turmentat al costat de la xemeneia... Si ha de dir tot això, sembla més postureig que una altra cosa. No cal aparentar les emocions. Aquests joves poden acabar tristos de debò, perquè el cervell es creu el que li dius, i si li comences a explicar al teu cervell que estàs trist i tot és un desastre, et començaràs a sentir malament. I actuaràs malament i et sentiràs trist. El cervell és tan infinit i curt, que si rius sense estar content, rep l'ordre i s'engega. I a la inversa, també.

-Deixem sempre al marge la depressió, en aquesta conversa.

-Sí, estem parlant de la tristesa com a emoció primària, com l'alegria, la ira o la compassió.

Notícies relacionades

Una setmana sense xarxes socials pot reduir símptomes d'anisetat en els joves

Fer 'ghosting' als 50: "Tinc la sensació de tenir el poder"

-Ho dic perquè la mala gestió de la tristesa...

-... Podria desembocar en un altre tema que mereixeria parlar també amb calma.