De ‘Del revés’ a ‘Red’: el secret de Pixar per entendre els nens

García, que es dedica al món de la publicitat, té avui 24 anys i recorda, com si fos ahir, el mar de llàgrimes, el nus al coll i la torbació emocional que li va suposar el dramàtic moment que les joguines, agafades de la mà, estan a punt de morir calcinades, per no parlar d’aquell devastador últim adeu al seu amo, Andy, abans de marxar a la universitat. «Aquell dia vaig aprendre moltes coses: la consciència de la mort, el trànsit de la infància a l’edat adulta, la força de l’amistat... Aquell dia vaig sentir que em feia més gran», relata la publicista, que mai més s’ha perdut una pel·lícula de Pixar.

El final de ‘Toy story 3’ és, probablement, la Capella Sixtina del cine de Pixar en el seu objectiu d’acostar-se, des de la profunditat i el risc, a les pors i tribulacions pròpies de la infància i l’adolescència. Al fet, en fi, de créixer i fer-se més grans, perquè ser nen no és, sempre, un camí de roses. El seu últim i brillant exemple és ‘Red’, pel·lícula acabada d’estrenar a la plataforma de ‘streaming’ Disney+, en la qual puja el llistó i posa el focus en el difícil moment de l’adolescència i el salt a la pubertat.

‘Red’, com ja sabran, relata la història d’una noia de 13 anys que, de sobte, nota un canvi al seu cos: s’ha convertit en un enorme panda vermell pelut i, depenent del seu estat d’ànim, es transformarà fins que aprengui a tenir el control de les seves pròpies emocions. Un original i irresistible ‘coming of age’ sobre la difícil relació amb els nostres pares i la joiosa amistat entre noies, capaç de dinamitar els tabús sobre la menstruació, les hormones i el desig sexual adolescent.

El cine de Pixar, en realitat, sempre ha sigut una mica així: obres de múltiples capes, tan simples en aparença com complexes en la seva temàtica, preocupades tant per entretenir com per fer pensar en grans temes com els terrors infantils (‘Monstruos S.A.’), la mort (‘Coco’ i ‘Soul’) o l’ecologia (‘Wall·E’).

«Els guionistes que escriuen aquestes històries tenen la capacitat de reflectir molt bé la realitat infantil, incloses les pors i les emocions», explica Silvia Pastor, psicopedagoga i treballadora en una organització no governamental d’ajuda a la infància. Segons la seva opinió, les pel·lícules són una excel·lent oportunitat per conversar amb els nostres fills i filles de la vida real. Això sí, adaptant el llenguatge a la seva edat i sent conscient que els nens, en funció dels anys que tinguin, comprendran més o menys les capes que solen tenir els guions.

Per a nens i per a adults

Esteban Echevarría és director creatiu de la productora argentina d’animació NutsMedia i considera que gran part de «la genialitat» de Pixar rau en la seva capacitat d’ampliar el ‘target’ més enllà dels nens: «El seu èxit rau a poder parlar a tots, inclosos els pares, els adults. I molta gent que no té fills disfruta de les pel·lícules de Pixar, com ‘Up’, ‘Wall·E’, ‘Del revés (Inside out)’ o, ara, ‘Red’». Per a Echevarría, les pel·lícules de Pixar tenen la sorprenent capacitat d’«interpel·lar el nen sobre el que vindrà i l’adult sobre el que ja va passar».

En aquest sentit, el creatiu argentí estima que que el títol de Pixar que millor ha sabut explicar el trànsit a l’edat adulta és ‘Del revés (Inside out)’: «No és la seva millor pel·lícula, però sí la més profunda i intensa. A tu com a adult t’impacta molt aquell moment en què s’esvaneix l’amic invisible de la nena, Bing Bong, l’elefant rosa, perquè ens parla de la pèrdua de la memòria de quan ets nen; t’arriba a la fibra més profunda. Però als nens els ensenya també coses increïbles: bàsicament, a aprendre que un de gran no sempre ha de ser feliç: que una estona estaràs bé i després malament, i que estaràs més vegades malament que bé quan creixis. És molt valent ensenyar una cosa així des d’una pel·lícula d’animació».

«No es pot subestimar la imaginació i el coneixement dels nens», assegura Mario Torrecillas, director del PDA (Petits Dibuixos Animats), taller audiovisual destinat a fer pel·lícules d’animació en escoles de tot el món, inclòs un camp de refugiats a Haití. El guionista recorda que, quan es va estrenar ‘Toy Story’ el 1996, tothom parlava que era la primera pel·lícula d’animació que es rodava en ordinador: «I tots vam anar a veure-la pensat que seria una cosa pionera en 3D, i el que ens vam trobar era moltíssim més que el rotllo tecnològic: per fi una pel·lícula intel·ligent i emotiva per als nens, que no tractava l’espectador com si fos tonto. Pixar ha sabut, i molt bé, dirigir la seva mirada als nens tractant-los com a grans». Per a Torrecillas, la factoria animada nord-americana és l’única que, d’alguna manera, ha sigut capaç d’acostar-se a la capacitat d’explicar l’edat infantil amb la delicada emoció i intel·ligència del mestre japonès Hayao Miyazaki i el seu estudi Ghibli, responsable de fites com ‘El meu veí Totoro’ o ‘El viatge de Chihiro’. Echeverría pensa el mateix: «Pixar ha après molt, i bé, de Miyazaki, que és la musa de tots; allò de Ghibli és més poètic, no tan obvi, però Pixar, a l’hora d’explicar les emocions, ha sabut agafar el millor del mestre».

Converses més profundes

Silvia Pastor va veure ‘Red’ amb la seva filla de 5 anys el mateix cap de setmana que es va estrenar a Disney+. «Ens va servir per parlar de la regla i les compreses, una cosa que jo ja li havia explicat. També li vaig dir que quan ets gran necessites posar-te desodorant perquè el cos et canvia. Són petits detalls, però molt necessaris i que et poden donar peu a converses més profundes. Per exemple, les emocionals. Li vaig dir que quan vagi creixent em deixarà d’estimar tant i se sentirà més a gust amb els seus amics», admet l’experta.

El que la filla de Pastor no entén encara és que, efectivament, arribarà un moment de la seva vida en què els seus referents vitals seran els seus amics i no tant els seus pares. Ho explica perfectament ‘Red’ i també l’excel·lent curt previ de la seva directora, ‘Bao’. És ficció, però basada en la ciència. El llibre ‘El cervell de l’adolescent’ –del científic especialista en neuroeducació David Bueno– remarca que la vida social en la preadolescència és fonamental perquè genera oxitocina, una neurohormona que fa que els xavals i les xavales siguin més feliços estant amb la seva colla i no amb els seus progenitors. Això és just el que els passa als protagonistes de ‘Red’ i ‘Bao’. «Els adolescents tenen les emocions a flor de pell: tristesa, alegria, ràbia, por... ¿Com convius amb persones que són tan inestables? Gràcies a l’oxitocina, que permet que se sentin a gust», explica el professor Bueno.

Conviure amb les emocions

Silvia Pastor insisteix en la importància de les emocions, una cosa que reflecteix a la perfecció ‘Del revés (Inside out)’ i, per descomptat, ‘Red’. «Els pares i les mares estem acostumats a tallar les emocions negatives: no ploris, no t’enfadis... És un error. Hi han de conviure i aprendre a controlar-les. ‘Del revés’ no oculta cap emoció dolenta, inclosa la ràbia. A més, el guió reflecteix una cosa que va molt bé que vegin els nens: que les famílies ‘normals’ també discuteixen, que no tot és blanc o negre en la vida. Les emocions van molt més enllà de felicitat i tristesa».

Notícies relacionades

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Luis Mateo Díez: "No hi ha res que m’interessi menys que jo mateix"

A la psicopegagoga, ‘Soul’ li va agradar menys en termes cinematogràfics. Però igualment aplaudeix la pel·lícula per abordar «molt bé» un tema tan complicat com la mort, un altre assumpte injustament tabú per a la infància, tractat també a ‘Coco’, per als menors. «El bo de les pel·lícules de Pixar és que tenen moltes capes. Si el teu fill no s’ha assabentat de grans coses, no passa res. La disfruta igualment. I, a més, a tu sempre et pot servir com a punt de partida per explicar-li assumptes més o menys complicats».

Més enllà de les emocions, la mort i el pas cap a l’adolescència, el crític Javier Ocaña afirma al llibre ‘De Blancanieves a Kurosawa’ que ‘Wall·E’ és «el repte més suggestiu per als petits de tota la filmografia de Pixar». Quan la robot Eva arriba a escena «s’escapen els estereotips habituals del femení i el masculí: ella és la tipa dura, amb decisió i fins a capacitat per a la violència; i ell, l’espantadís, tímid i delicat».