The Divine Comedy: «Estava gelós de Blur i Pulp, i vaig voler el mateix que ells»

Ho volíem fer per al 20è aniversari, però ho vam deixar passar i va arribar el 30è, coincidint amb aquesta horrible pandèmia. El ‘box set’ era per als ‘completistes’, i aquesta antologia és per qui alguna vegada hagi pensat «oh, m’agrada aquesta cançó, ¿de qui és?».

Hi ha un tema nou, ‘Best mistakes’, en què es presenta com «un poeta, un predicador, un boig i un llibertí», i assegura no penedir-se de res.

Feia molts anys que tenia l’esborrany d’aquest tema, i quan vaig pensar a fer una cançó nova per al ‘best of’, em va semblar que ho tenia tot. Va encaixar amb la festa de la nostàlgia que representa el disc.

Davant un aniversari d’aquest calibre, ¿pensa en la seva contribució a la història del pop?

Recordo quan, sent un jovenet egocèntric i ambiciós, em vaig asseure a parlar amb qui seria la meva mànager, Natalie de Pace, i li vaig dir: «Vull canviar la història de la música». Ella va riure, molt encertadament. No he canviat la història de la música, i me n’he adonat que aquesta no és una ambició que valgui la pena tenir. No significa res. És pur ego. La història de la música s’ocupa de si mateixa.

En l’escena britànica dels 80 i els primers 90 hi havia The Cure, The Smiths, New Order..., però les influències dels primers àlbums de The Divine Comedy semblaven venir de més enrere. ¿Es veia com un inadaptat?

Vaig passar per diverses etapes. Una de les coses bones de viure a Irlanda del Nord era tenir l’impacte de l’enorme cultura britànica, però també les influències irlandeses. Quan era una criatura, era una esponja i vaig absorbir tot el que sortia a ‘Top of the pops’ i Radio 1. El pop d’Elvis Costello, The Human League, The Jam, The Police... Després, Peter Gabriel, Kate Bush, i em vaig convertir en un gran fan d’U2 i bandes ‘indie’ com REM, My Bloody Valentine, Ride, Pixies, The Smiths... Però el meu món va canviar quan vaig descobrir l’antologia de Scott Walker (‘No regrets’, 1992). Em vaig obrir a una altra música: les bandes sonores de Michael Nyman, els musicals de Cole Porter...  ¡Tot això es va barrejar i aquí estic! Però encara conservo alguna cosa de l’actitud indie: la renúncia a fer música per a les masses.

Parlava de créixer a Irlanda del Nord, sent alhora britànic i irlandès. ¿Diria que té un sentiment de doble pertinença?

Exactament això explica l’esquizofrènia de la meva identitat cultural: soc una mica un friqui genètic. En el meu bagatge familiar hi ha un component angloirlandès i un altre que procedeix de Limerick. La política irlandesa donaria per estar parlant dues setmanes seguides, però la paradoxa és que adoro ser irlandès, que no vull ser anglès, i no ho soc, però que bàsicament vaig créixer amb la cultura britànica, i l’adoro.

‘Liberation’ (1993) i ‘Promenade’ (1994) poden representar les essències baptismals del pop de The Divine Comedy. ¿Per què l’antologia només inclou una cançó d’aquests àlbums, ‘Tonight we fly’?

Aquests dos discos són vitals i segurament no pots entendre la meva música sense conèixer-los, però aquest ‘best of’ està més orientat cap als ‘singles’, i no en vam publicar un fins a ‘Something for the weekend’, de ‘Casanova’ (1996). Tot i així, vaig deixar alguns senzills fora perquè entressin altres temes molt estimats, com ‘Our mutual friend’, ‘Songs of love’, ‘Sunrise’ ...

L’època de ‘Casanova’ va ser la de l’explosió del brit-pop. ¿Un accident?

Va ser important, perquè em va facilitar el favor del públic. Vaig veure cap a on bufava el vent. Estava gelós de l’èxit que estaven aconseguint Blur i Pulp. Volia aconseguir el mateix que ells, i va funcionar. A partir d’aquí sempre he fet el que m’ha vingut de gust.

Ha esmentat Kate Bush, i als seus discos hi ha aquest ànim de crear un món propi, més enllà de les tendències.

Ella ha fet àlbums increïbles que són meitat pop, meitat rareses misticomiraculoses. Diria que jo estic a mig camí entre aquests pols: no crec que la meva música sigui totalment fosca ni experimental; soc una criatura pop, però m’agrada que aquest pop sigui una mica estrany.

Entre els ‘bonus tracks’ hi ha la xocant ‘Te amo España’, que va fer per a la paròdia eurovisiva Isolation Song Contest.

¡Ho sento! Van triar Espanya per mi, i jo em vaig limitar a dir «ah, d’acord, ho puc fer».

¿Li ha interessat mai Eurovisió?

Hi tinc una relació d’amor i odi, que en els últims 20 anys és més d’odi. M’agradava més el festival d’abans, més distingit i amb aquells vestits de flors. Tinc temes preferits com ‘Puppet on a string’, de Sandie Shaw, i ‘Poupée de cire, poupée de son’, de France Gall, que va escriure Serge Gainsbourg: vaig adaptar aquest ritme trepidant a ‘Something for the weekend’.

Després d’aquestes antologies, ¿cap a on va com a compositor?

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

¡Ho ignoro! Una part de mi vol ser el més suau i ‘easy listening’ possible, com a contrast amb l’estat del món. Per ara, només puc dir que el disc de ‘bonus tracks’ el vaig fer en part per deslliurar-me de totes les cançons que tenia a la recambra i assegurar-me que el pròxim serà creu i ratlla.