A propòsit d’un clàssic

Rodrigo Fresán es marca una sessió d’espiritisme amb Herman Melville

L’escriptor argentí recupera la figura fracassada i oblidada del pare del creador de ‘Moby Dick’ en la seva novel·la ‘Melvill’

Alfredo Garófano

L’episodi amb prou feines ocupa unes línies en les millors biografies de Melville. Un dia el pare del creador de ‘Moby Dick’, ofegat pels deutes, va decidir tornar des de Nova York a la casa familiar a Albany, on l’esperaven la seva dona i el petit Herman de deu anys. L’hivern es va interposar en el seu camí i el pare va emprendre la gesta, absurda però heroica, de creuar a peu les aigües congelades del riu Hudson, cosa que el va conduir a la recta final de la pneumònia que acabaria amb ell. El deliri febril d’Allan Melvill (així, sense la e, la vocal la col·locaria la viuda per esquivar els creditors), lligall al llit assistit pel seu fill és el motor de ‘Melvill’, de Rodrigo Fresán (Literatura Random House), argentí establert des de fa dècades a Barcelona, que ja abans s’havia servit d’un altre autor vuitcentista, J. M. Barrie, a la novel·la ‘Jardines de Kensington’ –que, per cert, s’acaba de publicar en japonès.

Qui conegui la literatura de Fresán sabrà que això no és un intent biogràfic sinó, més aviat, com apunta el seu compatriota Mariana Enriquez, una sessió d’espiritisme –en la qual no hi són exclosos els vampirs; ja que el deliri d’Allan Melvill s’adapta a la perfecció a l’escriptura explosiva i digressiva de l’autor.

Ningú sap de què va parlar el moribund, però Fresán s’ho imagina a la seva manera, una manera en què un cert estil Wes Anderson, al·lusions a Pink Floyd, ‘Escorxador-5’ de Vonnegut, els Beatles i Bob Dylan i molts altres detalls acronològics conviuen a la perfecció amb les dades certes de la vida de l’escriptor. «Hi ha inquietuds i obsessions que són meves, però he volgut explicar-les amb una veu particular, una barreja de Shakespeare, la prosòdia de la Bíblia i ‘El paradís perdut’, de Milton, és a dir amb la veu de ‘Moby Dick’», explica.

Impossible no pensar que la blancor del gel que va matar el pare acabaria tenyint Moby Dick, la gran criatura simbòlica de la literatura nord-americana, una novel·la que Fresán va conèixer en una de les aquelles edicions de Joies Literàries de Bruguera, en què alternaven còmic i text i que en ocasions l’un contradeia l’altre».

Però per Fresán aquesta és la novel·la de Melvill, no de Melville, així que la gran gesta de la novel·la ha de ser necessàriament el pas del Hudson i no la persecució de cetaci, que amb prou feines esbufega per les seves pàgines. El blanc de Melvill és el del gel i no el de la balena. «El gel és un element simbòlic a Frankenstein o a Arthur Gordon Pym, de Poe, però també té un component més terrenal, cal pensar que un fred sense antibiòtics era una altra cosa. Al segle XIX una grip et matava, així que el temps era una mica més ominós, i el fred, una metàfora de la mort. De la mateixa manera, és bo recordar que la navegació també era molt diferent. Em va impressionar saber que els mariners no sabien nedar perquè en cas de naufragi era millor enfonsar-te ràpidament».

De tal pare, tal fill

Notícies relacionades

També torna a ser –tema recurrent a Fresán– un llibre sobre la paternitat. I aquí cal dir que significativament el dissenyador de la portada hagi sigut Daniel, el fill adolescent de l’autor. «Quan va néixer el meu fill, John Irving em va alertar del que em cauria al damunt. I en el primer que vaig pensar és en els típics maldecaps de qualsevol pare. No, em va dir, quan el teu fill tingui un any recordaràs el moment que tu tenies un any. Et vindran onades de records, de coses que no pensaves que recordaries. Aquest mecanisme és molt present aquí, això i el fet que comences pensant que escriuràs la vida dels teus fills i al final són ells els que et reescriuen a tu».

És molt probable que el petit Melville als peus del llit no només veiés morir el pare, sinó també encunyés l’horror al fracàs que el perseguiria tota vida i que va colpejar amb força la novel·la que el faria famós sense que ell arribés a disfrutar aquest èxit: «A la meva novel·la hi introdueixo un matís –precisa Fresán–. No va fracassar Melville, sinó els lectors contemporanis de l’autor, de la mateixa manera que ho van fer les pupil·les que es van enfrontar als quadros de Van Gogh. És veritat que ‘Moby Dick’ era una novel·la molt a contracorrent quan es va publicar, però per mi té l’enorme virtut d’exigir-te una manera de llegir. I, és clar, hi haurà qui es quedarà pel camí, però aquells que han sigut arponats i seduïts es converteixen en lectors molt diferents al que era abans».